Ron Padgett (traducció de Josep M. Muñoz)

Recordo que m’arribaven cartes adreçades a mi, amb el meu nom i el meu carrer, seguides a l’altra línia per la paraula Ciutat. Que volia dir la mateixa ciutat des d’on havien estat enviades. Podia haver estat tan simple, la vida?

Recordo l’anyil, un líquid d’un blau intens que es venia dins una ampolla de color blau fosc i que s’afegia a la bugada perquè tornés més blanca. No era lleixiu. No recordo què era.

Recordo que em vaig sentir molest amb García Lorca perquè em va fer sentir com si plorés per una cosa que podia no haver succeït mai. Hi ha una fotografia seva de l’any 1929 on s’està dret al costat d’una gran esfera sobre un pedestal de granit que també sosté un rellotge de sol, al campus de la Universitat Columbia. En passar pel rellotge de sol aquest matí, m’he adonat de sobte que Lorca havia posat en aquest mateix lloc ara fa setanta anys, pocs anys abans que fos assassinat. Era com si hagués estat aquí tot just fa una estona. Aquesta mort tan brutal, tan estúpida! Els ulls se m’han omplert de llàgrimes. Però pensant-hi millor, he trobat difícil de creure que algú hagués posat una esfera tan gran en aquest lloc: s’hauria interposat entre la llum i el rellotge de sol, oi? Més tard, quan he examinat la foto una altra vegada, he vist que va ser feta aquí. Però i l’esfera? M’agrada perquè em distreu de la idea de la seva mort.

Recordo que la primera vegada que vaig sentir en Joe llegir el seu Me’n recordo. L’impacte del plaer va ser substituït ràpidament per l’enveja i la pregunta, “Per què no hi havia pensat jo?” El plaer estètic arriba en formes i graus diversos, però l’enveja només arriba quan admires de tot cor l’obra nova d’algú altre. Envejar el talent d’una persona que estimes és particularment bonic i vigoritzant. I ni tan sols has de respondre la pregunta.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor