Isabel Obiols

Recordo que la primera paraula llarga i complicada que vaig aprendre va ser festamanastació. Era cap al 1977 i ens acabàvem de mudar a un pis del carrer Ferran, al costat de la plaça Sant Jaume.

Recordo i no recordo els txèbili-quèbilis. Recordo que, quan m’enfadava, amenaçava la família que me n’aniria amb ells. No recordo qui eren, ni quin aspecte tenien, ni d’on vaig treure’n el nom.

Recordo que durant una època vaig compartir habitació amb la meva germana Maria. De nits ella es quedava llegint fins tard, però fèiem torns per aixecar-nos a apagar el llum. Un dia, que jo ja dormia, la Maria em va despertar perquè em tocava a mi. Em vaig mig incorporar i vaig intentar arribar a l’interruptor amb un gest, apuntant-lo a distància amb els dos índexs. Recordo que no va funcionar i que per un moment no ho vaig entendre.

Recordo la Carme Gotsens, la nostra mestra de tercer, dient-me que si no callava m’enviaria en globus a la Cotxinxina.

Recordo el Quico Sabaté i el meu pare preparant clares de cervesa amb gasosa en un porró a la cuina de Saifores. Quan queia el sol, seien al pati del darrere i bevien a galet. Començaven les vacances.

Recordo les celebracions familiars. Quan brindàvem amb cava, algú feia “ji ji ji”, així, forçant un riure i tirant el cap enrere en un gest afectat, “com fan a les pel•lícules”. Acabàvem tots rient, però ara de veritat.

Recordo quan la meva mare cuinava un plat especial. Un cop a taula, abans que ningú pogués dir res, ella ja ho havia fet: “Mmmmh, que bo!”

Recordo el primer cop que vaig tenir por llegint un llibre. Em vaig espantar tant que vaig tancar-lo de cop i el vaig amagar a l’estanteria de l’habitació per no veure’l. El vaig exhumar al cap d’uns deu anys. Era un llibre de contes del tros de pa del Gerald Durrell.

Recordo el dia que vam gravar una cançó per la careta d’una sèrie de TV3 amb els nens de l’escola de música del Zeleste i el Manel Joseph. Quan arribaven els aguts, em feien callar. Després, a la sèrie hi van posar una peça instrumental.

Recordo un monitor d’unes colònies d’aquelles que organitzava l’Ajuntament. Els vespres ens feia parlar, com si fóssim petits adults, de coses serioses. Me’n recordo sovint, d’aquell monitor. David, crec que es deia.

Recordo que la meva germana Joana em va portar amb ella i els seus amics a veure el concert del Bruce Springsteen al Camp Nou, l'estiu de 1988. Recordo el tiet Josep dient que un individu que es feia dir The Boss per força havia de ser un impresentable. Recordo que era impossible enfadar-se amb el tiet Josep.

Recordo un vespre a l’Autònoma que, amb l’Eduard, anàvem a buscar els Catalans per tornar a casa. L’Eduard va dir que podia comptar els seus amics amb els dits d’una mà. Recordo que va afegir que jo era un d’aquells dits. Era hivern i feia força fred, però vaig notar una escalforeta que encara dura.