Màrius Serra

Recordo la carta que clavava a la roda davantera de la meva bicicleta amb una pinça d’estendre perquè fes tracatracatrà i semblés una moto mentre pedalava cofoi per Matadepera.

Recordo els concursos de força que fèiem al bar Pere Peral de Vilanova, i que un pescador agitanat sempre els guanyava. Recordo que li deien el Tortuga perquè n’havia pescat una d’enorme.

Recordo que l’àvia Paula no sabia parlar en castellà i que quan ho intentava ens fotíem uns farts de riure.

Recordo el dia que va morir ma germana Mercè. Recordo que la cinta del contestador del meu despatx es va encallar i que només podia sentir els plors de ma mare.

Recordo el Llullu cada dia.

Recordo les trenes pèl-roges de la Susan en un prat de Portmarnock, el primer any que vaig anar-hi a aprendre anglès. Ella tenia setze anys i ho sabia tot. Jo en tenia catorze i no sabia res. Recordo que quan es va treure les calces vaig tancar els ulls un moment per assaborir l’instant. Recordo que l’endemà se’n va anar, però que em va deixar una foto, que encara conservo.

Recordo les revisions mèdiques als Salesians d’Horta. El primer cop que va venir una doctora tots anàvem empalmats.

Recordo les llibretes d’espiral que un estiu vaig omplir amb les dades de països del món. Una trentena de blocs. Recordo que hi posava dades que copiava del Gran Atlas Aguilar: pinacoteques, ciutats, muntanyes, rius, comarques, escriptors... Eren grans miscel•lànies. Recordo que la meva llibreta preferida era la número tres, dedicada a l’Argentina.

Recordo el punt volat en boca de la Maria de Vilanova quan va dir-li a ma mare que estigués tranquiiil•••la, que el nen, referint-se a mi, ja canviaria. Jo acabava de muntar un grup de rock, vestia de cuir i sospitava que la ela geminada era un invent dels catalanistes, però aquella dona sàvia que compartia el seu marit amb un museu i la carpa Juanita va deixar anar aquell tranquiiil•••la amb tota la naturalitat del món i jo em vaig fer catalanista allà mateix.

Recordo la nit que vaig descobrir la paraula belitre. La va dir l’Enric Casasses.

Recordo que, entre els catorze i els setze anys, em vaig enamorar vint o vint-i-cinc vegades, i que si aconseguia intimar amb elles em passava.

Recordo que una vegada em vaig enamorar d’un company de classe, o això em va semblar, i que quan ell va intentar besar-me em va passar de cop.

Recordo haver fet moltes coses d’amagat de ma mare.

Recordo la Susana Estrada.

Recordo el Ramon Barnils.

Recordo que sant Joan Bosco feia jocs de mans.

Recordo la Bàrbara Rey.

Recordo Apala Askatutà!

Recordo el programa sobre els refranys que tenia Joaquín Calvo-Sotelo.

Recordo don Abel, el meu mestre de cinquè als Salesians. L’home era de Burgos i a classe repetia sovint la seva broma predilecta: “los hombres somos masculinos y las mujeres más culonas”.

Recordo el primer conte que vaig escriure en català.

Recordo haver assajat mil frases per acomiadar-me d’algú estimat i després, a l’hora de la veritat, fer-ho en silenci.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor