Estela Bayarri Martín

Recordo quan algú em parlava d’una ideia que havia tingut. Això em donava la garantia, ja a priori, que aquella ideia seria catalanista i progressista. Jo en canvi només tenia idees, a les quals semblava que els faltava alguna cosa. Tenir ideies era ser molt més competent i original, més complet. Aquella mateixa persona també et podia anunciar el que cuinaria aquell mateix dia. Et deia que agafaria la paiella i amb una destresa absoluta prepararia un bon arròs negre amb sípia o algun mar i muntanya. Amb una paella està clar que no li sortiria amb un sabor tan exclusiu, exquisit i, sobretot, nostrat. El final de festa era quan aquesta persona t’explicava que aniria al teiatro (pronunciant-ho amb u final). La diversió estava assegurada: seria una obra distesa, amable, humorística, còmica. Contràriament, si se t’acudia d’anar al teatre, que és el que jo feia de tant en tant, la funció seria seriosa, fosca i, fins i tot, dramàtica.

Recordo quan vaig aprendre que aquella espècia de color marró, dolça i que per a alguns té olor de llar i cura la malenconia, requeria un bon domini de l’articulació de dos sons palatals (i no pas alveolars): un de nasal i l’altre de lateral. La boca semblava que s’omplís quan la pronunciaves, quan demanaves que te n’hi posessin un xic en algunes postres, pastissos i cremes; semblava com si estiguessis mastegant un xiclet o un caramelet de goma: caNYeLLa (això no passava pas quan desconeixia tot això i em limitava a dir que volia caNeLa).

Recordo quan anàvem a passar el dia fora amb els meus pares amb el Seat Ronda daurat i escoltàvem cassets del Bruce Springsteen, de l’àlbum The river, o de l’Último de la Fila, de l’àlbum Enemigos de lo ajeno.

Recordo com em feien plorar els temes “Ecclesiastes” de l’àlbum *Journey through the Secret Life of Plants* de l’Stevie Wonder i “Time lapse” de Michael Nyman quan, els diumenges al matí, el meu pare les posava en el tocadiscos. Li demanava que les tragués (encara que m’agradessin molt).

Recordo que cada divendres a la tarda, quan anava a veure els meus iaios a casa seva i ja feia bo, em menjava un Calippo de maduixa.

Recordo quan ens vam canviar de pis a un que tenia una gran terrassa, que em feia il•lusió dormir fora a les nits d’estiu, amb un sac al terra, com si estigués fent bivac.

Recordo quan jugava a la saleta de casa dels avis amb un llençol i una capsa de metall que contenia uns objectes incatalogables (una maquineta de fer punta amb forma d’estufa de ferro, un jugador de futbolí sense cames, una serp de goma, un cotxet de metall...), i em construïa una cabana, en la qual hi amagava la capsa i imaginava que totes aquelles andròmines eren tresors imprescindibles, de gran valor i utilitats.

Recordo quan els Reis em van portar el Super CinExin, que tanta il•lusió em feia, i que veia una vegada i un altra l’única pel•lícula que vaig arribar a tenir, la que l’aparell portava incorporada, “El gato Félix cae en la trampa”.

Recordo les festes d’aniversari durant l’EGB a casa dels meus amics de la classe, molts dels quals vivien a pisos preciosos i magnífics de l’Eixample, on jugàvem a mil coses, sense que la imaginació de mainada defallís en cap instant. Pisos amb llargs i amples passadissos, habitacions a ambdós costats, amb estances que donaven al carrer principal i d’altres que donaven al pati interior d’illa, balcons envitrallats, enrajolats modernistes i sostres majestuosos.