Biel Mesquida

Record l’olor forta de les roses de tots colors que omplien la bacina quan feia d’escolanet a l’església de Sant Josep de Manacor. Abans d’entregar una rosa a cada persona que donava una almoina, l’ensumava.

Record un globus molt vermell, que mumare em va comprar a la fira del Ram. No vaig plorar quan es perdia damunt els terrats però vaig sentir com un clau al pit.

Record els dinars familiars de Nadal a cal padrí de Santa Maria del Camí. Allò era un banquet al voltant de la taulota de fusta gran i el•líptica de cirerer on ens assèiem tots —pares, oncles i cosins— presidits per la padrina Joana i el padrí Biel. El nombre de plats era infinit, com l’alegria general, però dins els tels del temps només em veig damunt una cadira recitant el poema après de cor i, després, besant la mà del padrí quan em donava un sobre blanc amb el meu nom on hi havia un bitllet de cent pessetes.

Record els nervis per tota la panxa que vaig passar per anar, als meus disset anys, totsol i entotsolat, des d’una pensioneta de mala mort rere la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a la Universitat, on havia de fer l’examen per poder matricular-me de Ciències Biològiques. No em vaig perdre.

Record els dies de verema i, sobretot, quan trepitjàvem els raïms dins el cup amb tot d’homenots amb els peus ennegrits pel suc i la rapa i amb els braços aferrats a unes cordes del sostre. Allò era un ball inacabable d’olors, de cossos, de suades, de sensacions noves. Després, al vespre, rere el gust d’un sopar amarat de vi negre, vaig tastar a voler el cos dur d’aquell missatge que m’ensenyà els plaers de la carn encesa i lluminosa dins la fosca del celler.

Record la primera carta al pare, amb una cal•ligrafia anglesa ben neta i polida, on li deia coses que no pensava sense cap vergonya ni penediment. Potser allà, de ben petit, ja aprenia els miratges de la ficció.

Record la primera palla que em vaig fer dins el llit manacorí als vuit anys. Em vaig córrer, però no em va sortir ni una gota de llet.

Record quan mumare em va ensenyar a nedar: em va dur damunt l’esquena fins a un llagut enmig del mar, em va deixar aferrat a la barca i va partir dient: vine! No sé com ho vaig fer o desfer, però amb manotades, braçades i peuades vaig arribar fins a la vorera, on ella m’esperava amb els braços oberts.

Record la música i la lletra d’Only you i el meu cos aferrat a un altre cos amb tota la follia i la desesperació del desig fora corda, una nit al carrer del Carme 42-2 de Barcelona just davant les teulades de la Biblioteca de Catalunya.

Record l’Àngel de la Mercaderia de la portalada de la Llotja de Palma una nit de març de 1969: just davall les seves ales de pedra maresa vaig trobar l’amor encarnat.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor