Núria Iceta

Recordo un cotxe ple de coixins, encara dins el plàstic, en un vaixell cap a Menorca.

Recordo que ens havíem deixat les claus.

Recordo l’olor de petroli del barco. I el mareig que encara durava quan esmorzàvem l’entrepà de sobrassada i formatge a l’American bar acabat d’obrir. Ara hi vaig en avió, però he mantingut la passió per un entrepà clarament sobrevalorat.

Recordo saltar de les roques a l’Arenal de’n Castell cridant Odíiiiiiiiiin.

Recordo ser la més petita, i voler estar a l’alçada.

Recordo el meu pare cridant “la orza, la orza!!” davant l’astorament dels banyistes.

Recordo trencar cargolins amb una pedra perquè el meu pare els enganxés a l’ham. Un fàstic. Recordo que sí m’agradava anar a collir-los, a les mates de fonoll prop de casa.

Recordo que els peixos que picaven eren molt petits. I que no m’agradava menjar-me’ls.

Recordo les timbes, amb Lucio Dalla.

Recordo el rassss rassss de l’escombra de la iaia Cecília a la terrassa, a primera hora del matí.

Recordo el flap-flap de les xancletes, que ningú més no portava.

Recordo les meves primeres avarques a mida, de Can Servera, i el dibuix del peu fet amb paper de seda i boli bic. I recordo haver vist, anys després, en Carmelo Servera a la processó de l’encontre d’Es Mercadal.

Recordo l’excitació de la platja, a es fosquet, amb el cos moll, el ventet, i el teló de fons del mar. I recordo que xerràvem i cantàvem, no hi ha havia ipods, llavors.

Recordo no saber en quin dia vivia.

Recordo haver passat por de voler seguir el meu germà en les nostres expedicions marítimes, amb ulleres i peus d’ànec que sentia pesaaats, pesaaaaats.

Recordo el dia que van matar Miguel Ángel Blanco, érem al paradís, a l’Olla, en un lloc totalment inadequat per a la tragèdia.

Recordo dividir mentalment el calendari, amb unes fites marcades per uns bitllets de barco. Ara també ho faig, però ja no hi ha bitllets sinó correus electrònics, salconduits per pujar a un avió.

Recordo coses que no he viscut, i no recordo coses que sí que he viscut.