Joe Brainard (traducció de Màrius Serra)

Recordo una vegada que, en el fragor del combat amb un noi, vaig intentar treure-li un jersei de coll alt. Però va resultar que no era un jersei de coll alt.

Recordo una seqüència d’una fantasia sexual que vaig tenir. M’obligaven a «fer-ho» a terra, sota les escales, en un edifici d’apartaments en el qual o hi vivia o hi estava de visita, no me’n recordo. No cal dir que el dimoni enfollit que em violava estava boníssim.

Recordo que alguns detalls típics de la persona que estimes et poden treure de polleguera.

Recordo un calaixet ple de mitges i la meva mare anant de bòlit per trobar-ne una parella de conjuntades.

Recordo haver trobat coses en aquell calaix que se suposava que no havia de veure, barrejades entre les mitges.

Recordo el folre de vellut verd oliva que tenia el joier de la mare. Verd, de pell i amb safates plegables. Quan estava sol a casa m’encantava remenar-lo. N’examinava cada peça amb molt de compte i en triava les meves joies favorites. Alguna vegada me les vaig emprovar i tot, però la majoria de cops em limitava a mirar.

Recordo que vaig excel·lir molt aviat en l’art de deixar les coses exactament tal com les trobava.

Recordo les abraçades afectuoses que em feia el pare en públic. Normalment eren un simulacre d’estrangulaments de broma. Mai no sabia com reaccionar. De manera que em posava vermell com un pebrot, feia alguna ganyota i mirava al terra fins que s’acabava.

Recordo la dificultat extrema d’aconseguir que un somriure forçat s’esvaís de manera natural en públic.

Recordo que més d’una vegada havia descobert que l’expressió de la meva cara ja no tenia cap relació amb el que estava passant.

Recordo haver entrenat la flexió dels músculs de la mandíbula perquè em semblava que era sexi.

Recordo que les celles se’m van començar a ajuntar i vaig pensar que allò faria que m’assemblés una mica més a Montgomery Clift. (Una mica més?) Doncs sí, ho acabo de recordar, durant una època vaig pensar secretament que m’assemblava una mica a Montgomery Clift.

Recordo una vegada que vaig anar al seient del darrere d’un cotxe amb una noia que es deia Marilyn. Recordo que vaig intentar passar-li el braç per l’espatlla sense que semblés un gest massa evident. Però vaig trigar tanta estona per voler ser subtil que al final el meu gest va ser molt evident.

Recordo, després, haver començat a petonejar-la. Finalment, em vaig atrevir a clavar-li la llengua a la boca, però... (i ara què?) (Auxili!) Total, que la cosa es va quedar en uns entra-i-surts repetits que, quan ja feia una estona, es van tornar horripilants, i vaig saber que jo no servia.

Recordo una noia a Dayton, Ohio, que em va voler “ensenyar” què havia de fer amb la llengua i al final va resultar que em va ensenyar el que no havia de fer. Algú hauria pogut prendre mal. (Estrangulat).

Recordo que la gent negra em feia molta llàstima, però no perquè trobés que els discriminaven, sinó perquè els veia lletjos.

Recordo una vegada que la mare anava per casa amb rul·los per tenir el cabell ben rinxolat i jo, que era molt petit, també vaig voler-ne. La mare me’n va subjectar uns quants al cap i, quan ja feia una estona, vaig sortir al carrer a jugar sense adonar-me’n. No recordo què va passar exactament, però vaig tornar corrents cap a casa, humiliat.

Recordo que la mare sempre treia la mica de pelussa que s’adheria a les coses.

Recordo quatre coixins petits damunt del sofà, disposats tal com raja.

Recordo que ningú no seia mai al sofà (beix clar) a menys que haguessin vingut visites.

Recordo (molt vagament) que la mare explicava la història d’una senyora gran que havia mort en una casa veïna. Els nous inquilins de la casa es queixaven que no en podien treure l’“olor”.

Recordo unes visions horribles d’aquella illa a la qual anaven a parar els leprosos.

Recordo el “farcit verd” de la primera llagosta que em vaig cruspir.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor