Brane Mozetic (traduït per Simona Škrabec)

OBLIDAR QUE AL NOSTRE CAMP DE MORESC S’HI VA REFUGIAR
una cérvola ferida i l’avi va fer cridar els caçadors perquè se
l’enduguessin, tan petita, tan indefensa.
Oblidar els nois que tenien els seus secrets i
els amagaven davant meu. Si alguna vegada els preguntava
em deien: Tu ets massa petit. Sempre he estat
massa petit i mai vaig saber què tenien entre ells.
Oblidar el nen que es va enamorar de mi a la guarderia
i em feia petons sense parar mentre les senyoretes
se’n reien: Però si no és una noia!
Oblidar la tremolor imperceptible, la febre que m’inundava
el cos quan els companys de classe, un rere l’altre,
venien a casa meva. Els feia classes de reforç perquè
tenien males notes i la gent creia
que jo els podria ajudar. Els nois me’ls van enviar a
mi, les noies a una companya.
Oblidar que la mirada se’m desviava cap als primers pèls,
que les hores de gimnàstica preferia fer-me el malalt per
poder seure al banc del gimnàs i
mirar-los com corrien rere la pilota.
Oblidar els primers escrits, destinats a aquests nois.
Oblidar les borratxeres desesperades perquè només així,
només així, m’atrevia a tocar el meu primer amor.
Oblidar tot el que va venir després.
Oblidar la primera xicota que es feia l’estreta tot i que jo
sempre m’insinuava. És increïble com n’estava,
de necessitat, aleshores!
Oblidar l’home que, enganyat pels meus cabells llargs
i el meu cos fràgil, em va cridar i quan em
vaig girar, això va passar a les escales de l’escola, va obrir
el seu abric vell i em va mostrar
una polla lletja, vermella.
Oblidar el fàstic que vaig sentir dins meu i la
tendresa amb la qual mirava els ulls blaus del company de classe.
Oblidar el temps en què vaig girar l’esquena al món dels homes,
i la dona que em va ajudar a fer-ho. Les nostres
estades precioses al costat del mar, quan em pensava
que la vida era el vaivé de les ones.
Oblidar que em sentia amenaçat per l’amabilitat del padrastre,
de manera que en fugia perquè tenia por que les
seves abraçades volguessin alguna cosa més.
Oblidar que no sé dir moltes coses, que hi ha moltes
coses que no sé dir i que prefereixo amagar-me, callar,
oblidar. Ah, Joe Brainard, val més oblidar,
oblidar tot allò que em furga la ferida
i que no em deixarà tranquil fins a la mort. Oblidar, oblidar.
A vegades a la meva habitació hi ha un silenci terrible
i una foscor més terrible encara.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

>>Web de la traductora