Maria Campillo

Recordo els estius al balneari de l'àvia, a Alhama de Aragón. El soroll eixordador de l’aigua picant a les grans tines de marbre i el vapor que inundava la galeria dels banys, i les rajoles dibuixades amb escenes galants i angelets al pastel.

Recordo, del balneari, l’olor del jardí els dies de pluja, els corriols inundats on naufragaven els grills embarcats en vaixells fets amb paper de diari; la mullena de les tauletes de marbre, clavades a terra, que en deien “veladores”, i com miràvem la crescuda del riu (que era el Jalón) des de la “barbacana”.

I recordo la meva sorpresa, molts anys després, quan vaig trobar aquesta paraula, barbacana, a la crònica d’En Ramon Muntaner.

Recordo les golfes plenes de misteris d’un món antic, i on també vaig trobar el que semblava una disfressa, i que era el vestit de bandera d’Espanya que havia fet servir la germana de la mare per cantar davant els ferits italians, derrotats a Guadalajara, quan el balneari va ser Hospital Militar dels franquistes durat la guerra civil.

I recordo d’haver corregut, amunt i avall de l’escala de marbre, de les cuines al replà del mirall, de la capella a la sala de ball, feliçment disfressada de bandera d’Espanya.

Recordo el gust de l’estiu, que és el de les groselles i les móres d’arbre, només comparable, en tornar a Barcelona, al de les castanyes que venia una dona molt gran a la sortida del cinema Alondra del carrer Còrsega.

Recordo l’Escola Montessori del carrer Aribau, el tacte aspre de les lletres negres, enganxades damunt cartronets rosa, amb què vaig aprendre de llegir. I el pot d’alumini que portàvem per quan repartien, a mitja tarda, “la llet dels americans”.

Recordo com m’agradava trepitjar fulles seques a la tardor, el soroll de les campanetes dels tramvies i anar a veure els Reis d'Orient als magatzems El Siglo.

Recordo la nevada del dia de Nadal del 62, fabulosa, i barrejada per sempre més amb el riu Mississipí, perquè aleshores jo tenia 9 anys i, justament aleshores, llegia el Tom Sawyer.

Recordo que, a les monges, em vaig escapar de missa perquè la goma del vel em segava el cap i em feia mal. Em van amenaçar de fer venir els meus pares, i vaig decidir de fugar-me a França. Vaig agafar el ferrocarril a Provença, perquè era l’estació que quedava més a prop, i després de passar un túnel que em va semblar molt llarg, vaig creure que, segons els mapes, havia travessat el Pirineu. Vaig baixar i vaig demanar a un senyor si allò era França i em va indicar un rètol que deia “La Floresta”. Em van dipositar en un tren de tornada, i a casa, que érem molts germans, no es van adonar mai que m’havia fugat a França.

Recordo una fuga de Bach a la catedral de Durham, la llum sobre el mar de les oliveres a Grècia, l’arqueta de Santa Úrsula a Bruges i els tramvies de Lisboa.

I recordo una àguila sobrevolant el món, aturada enmig del silenci vastíssim i mineral d’un capvespre als Sots Feréstecs (però la persona que era amb mi en aquell moment em diu que això va passar al Pla de la Calma).

>>Vídeo presentació