Maria Gispert-Saüch

Recordo l’olor del Vicks vaporup que em posaven sobre el pit quan estava tapada.

Recordo les vegades que demanava llum perquè, aquella vegada sí, tenia formigues al coixí; un cop hi havia llum, el coixí es veia ben blanc i sense cap formiga. No m’ho explicava.

Recordo que, acostumada a dormir en llit amb baranes, quan dormia en un que no en tenia, em despertava sovint a terra o sota el llit.

Recordo les boles que feia amb la carn de xai, que no hi havia maneres de passar. Ara passa com res.

Recordo quan a l’estiu, cap al tard, anàvem amb el pare a rentar els peus al canal. L’aigua era molt fresca i després estaves com nova.

Recordo que quan anàvem a Barcelona, un dia, a l’estiu, amb els pares, anàvem sempre a dinar al Canaletes; nosaltres demanàvem sempre cervell a la romana; la mare, canalons; el pare no ho recordo.

Recordo que m’agradava molt el pa amb vi i sucre, tot i que el vi no m’agradava.

Recordo que, potser ja tenia 12 anys, a classe van tornar a explicar alguna cosa que la majoria havíem fet malament. Ho vaig entendre tot i vaig pensar “Si que és fàcil! Així, n’hi ha prou escoltant el que expliquen.” Jo era una bona nena; això volia dir que no havia escoltat mai, abans? On devia tenir el cap?

Recordo quan vaig anar al cine a veure “Love story”. Deien una frase que vaig trobar estúpida (ara, també): “amar significa no decir nunca lo siento”. I les nenes de la classe deien que era tan maca, i que havien plorat molt. Jo no entenia com es podia plorar per una pel•lícula; i ara ploro en quasi totes.

Recordo que la primera vegada que vaig plorar amb una pel•lícula va ser amb “Dos en la carretera” d’Stanley Donen, amb Audrey Hepburn; a la televisió de casa, amb molta llum. Quina vergonya.

Recordo que l’estiu que vam anar a Mallorca amb els pares, dinant un dia a la Cafeteria Terminus de la plaça d’Espanya (em sembla), prop de l’estació (a Palma), un noi que hi havia en una altra taula (amb una noia i una senyora) i jo ens vam estar mirant quasi tota l’estona. El trobava tan interessant! Jo tenia 16 anys i ell, almenys 8 o 10 més que jo. I recordo que, demanant només una hamburguesa, et portaven una safata amb tot d’acompanyaments.

Recordo alguna tarda d’estiu que anàvem a pescar al riu. Allà asseguts i quiets vigilant el tap vermell de suro de la canya, s’hi estava tan bé, fresc i amb una sensació de pau ... Només se sentia algun cant d’ocell, el vent entre els arbres o algun xipolleig a l’aigua.

Recordo com ens agradaven les merengues de Can Negre.

Recordo quan els pares ens portaven a les Fires de Girona, a la Devesa. Els caballitos, la nòria, la tómbola ... i acabàvem anant a menjar un “perro caliente” (ho dèiem així) a Can Duran; la mare, un entrepà de pernil dolç o de formatge, perquè havia de vigilar amb la sal.

Recordo el seat 1.500 que tenia el pare: blau marí amb els seients de color vermellós.

Recordo que vaig veure el “Cyrano” d’en Flotats 6 vegades en directe. No sé si era la quarta vegada, en Flotats anava molt embalat; en arribar a un tros molt llarg que parlava de nassos, es va quedar en blanc i va dir: “Ai, ara no me’n recordo ... Bé, és igual ...” I va continuar com si res; suposo que el públic no se’n va adonar, però jo i la meva amiga, que sabíem què tocava, ens vam quedar un moment sense respir.

Recordo la primera vegada que vaig anar a escoltar en Sisa a Zeleste (al carrer Argenteria); em va fascinar; hi vaig haver de tornar un altre dia.