Jaume Subirana

Recordo que el carrer feia pujada.

Recordo just a l’inici, a tocar amb el Passeig de Sant Gervasi, una torre amb un petit jardí polit i tres graons fins a la porta d’entrada. Ara és una casa de pisos amb caixers de ‘La Caixa’ al racó on creixien flors.

Recordo els clots dels arbres, i l’escorça i les capçades que vaig trigar anys a saber que eren de til•ler, i l’olor forta a les nits de juny i flors aixafades a terra que amb la calor se t’enganxaven a la sola.

Recordo la torre d’inspiració moresca, i la de davant de casa sense gràcia que algú va comprar i va restaurar (“Cent milions”), i la del parvulari, i la que durant anys va semblar buida, i l’altre col•legi on acompanyava els pares a votar i a on uns dies després anava a mirar el nombre de vots dels meus partits, que se solien comptar amb els dits d’una mà.

Recordo un trist local comercial on anaven obrint negocis que duraven pocs mesos.

Recordo les ambulàncies aparcades a l’entrada d’urgències quan van convertir La Rotonda en hospital per a moribunds. I els ambulanciers allà muts, fumant displicents, desvagats.

Recordo la vorera desigual, vella i esberlada.

Recordo que amb els divuit acabats de fer em vaig treure el carnet i com costava trobar lloc per aparcar.

Recordo un gual cada pocs metres.

Recordo la història que el pare explicava que els explicava als possibles compradors quan construïen la casa per justificar que no tingués pàrquing: “Miri el carrer” (no hi havia ni un cotxe). “I si algun dia s’arribés a omplir, encara tindríem la gran reserva de l’Avinguda del Tibidabo...”

Recordo el soroll de les rodes de ferro del Tramvia Blau esgarrinxant els rails en arribar a la parada, i una campaneta. I que l’esgarip metàl•lic em vibrava als queixals.

Recordo la piuladissa d’ocells al carrer.

Recordo la guineu de pedra de la barana d’entrada al gran menjador de La Rotonda. I les fotos del casament dels pares, on sempre penso que he de buscar la guineu i mai no ho he fet.

Recordo la professora del taller de fotografia que vivia al nostre carrer i que el primer dia del taller em va confondre amb una nena.

Recordo la tarda de diumenge que vaig sortir a fer fotos amb la càmera bona del pare per a aquella professora.

Recordo que la tarda de diumenge que vaig sortir amb el Quico a fer fotos un parell de quinquis més baixos que nosaltres, amb una navalla respectable a la mà del que duia la veu cantant, ens van atracar i se’n van endur la càmera.

Recordo la navalla, i que tremolava.

Recordo que ens van fer entrar a empentes en un solar i ens van lligar les mans amb una cinta negra de plàstic dur que hi devia haver per terra, i que després d’implorar-los un d’ells va obrir la càmera i en va treure d’una estrebada el rodet. I el rodet va recargolar-se com la cinta que ens tallava els canells i, és clar, es va velar tot.

Recordo que a la meva família el número de la sort és el tretze.

Recordo el títol i la data de l’encíclica social de Lleó XIII: Rerum novarum, del 1891.

Recordo aparcar el cotxe a Lleó XIII a la nit, amb el bon temps, i aquells metres de camí fins a casa surant en el silenci i en l’olor de l’exaltació.

Recordo mirar amunt arribant a casa tot i saber que el sobreàtic no es veia des del carrer.

Recordo que mai no hi havia ningú a cap finestra.

Recordo les claus al pany de la porta del carrer i la força exacta que calia fer contra els llistons metàl•lics, empenyent una mica amb el peu a la placa de fusta.

Recordo la portera, la Concha, i la seva filla, l’Emilia, que va heredar la porteria però no la volia.

Recordo quan ens van instal•lar l’intèrfon.

Recordo a la paret a l’entrada una gran foto en blanc i negre d’un mapa antic de Barcelona. I la d’un llac de muntanya als Pirineus. Però només n’hi havia una.

Recordo les bústies a tocar de la taula buida de la portera, i amb quin delit obria la nostra esperant carta quan ja en vaig tenir clau.

Recordo el passadís que anava cap a l’ascensor i, a l’altra banda d’un vidre, a mà dreta, un racó estret amb quatre plantes que no sé qui regava.

Recordo la pasta negra dels botons de l’ascensor.

Recordo la maneta de llautó, la porta de fusta, les portes interiors metàl•liques pintades de gris de l’ascensor i el soroll que feien, i recordo l’impuls lent ascendent de la caixa i com remugava amunt fins al final del trajecte.

Recordo (i reveig sempre només que tanqui els ulls) els verds i els blaus de majòlica de la cúpula de La Rotonda des de la terrasseta del menjador.

Recordo casa nostra com casa meva, dalt d’un carrer que fa pujada.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor