Maria Antònia Colom

Me’n recordo del dia que vaig pujar a casa plorant perquè el cel era tan rogent que vaig pensar que ja havia arribat la fi del món.

Me’n recordo que cada dia passava pel costat de les palmeres de la Casa de la Misericòrdia del carrer Elisabets per anar a les monges.

Las hermanas Dominicas
con su blanco escapulario
se parecen a la nieve
cuando cae de lo alto.

Me’n recordo de l’olor de ca l’herbolari i de l’olor que sortia del Cafès Pernambuco del carrer Xuclà. A la botiga del davant hi comprava cromets.

Me’n recordo del colmado Los trece hermanos del carrer Ramalleres. A l’aparador, entre llaunes de tomàquet i de tonyina, hi havia la fotografia de família nombrosa.

Me’n recordo que un dia la Rosario Moreno, una nena de la meva classe, em va explicar d’on venien els nens. Veus, així, i va enfonsar el peu a una pila de sorra del carrer mentre cantava: “Tararí, tararí, el Rey de España entra en Madrid!”