Carles Torner

Recordo el dit que assenyalava un moll buit del port de Buenos Aires: “Allí, fa molts anys, hi havia un edifici de duanes d’on s’escapà el teu tio Antonio.” Vaig veure, damunt del moll buit, una porta oberta.

Recordo com cridava la mare quan el meu germà petit tenia convulsions. Després, durant dies, setmanes, les mans d’ella amb la marca de les dents clavada al tou dels dits.

Recordo que sortia a la galeria de casa a mirar com jugaven a bàsquet i a sentir com cridaven “Alabí, Alabá, Alabimbombá, Esclavas, Esclavas y nadie más.”

Recordo “Climbing up on Salisbury Hill.”

Recordo l’orgull i la por de no fer la fila i de no posar-nos la bata. Creuàvem amb força els braços. Tota la classe unida. Teníem set anys. Fèiem vaga.

Recordo la caixa plena de fèmurs. Jo ajudava el meu pare: n’hi passava un, ell engegava la serra elèctrica i el tallava amb molta cura, seguint exactament l’angle que hi havia traçat amb retolador vermell. Tardes i més tardes d’estiu serrant fèmurs, encolant-los, foradant-los, collant-los, posant-los amb precisió a la màquina que el pare s’havia empescat: anotava amb molta cura el que marcaven les dues esferes del manòmetre situat sota dos èmbols.

Recordo el “Me río de Janeiro.”

Recordo l’Esther, asseguda al fons de la classe, escoltant la ràdio, mentre tota la resta fèiem com si escoltéssim el professor de pretecnologia però sense escoltar-lo gens ni mica perquè només pensàvem en ella, en el que deia o no deia la ràdio, en el Congrés dels Diputats on un tal Tejero tenia segrestat el seu pare.

Recordo “Occidente”, el llibre d’història.

Recordo “Cette blessure où je meurs.”

Recordo la Salseta del Poble Sec. Recordo el gust de Marlboro d’un petó mentre tocaven La séptima luna.

Recordo Siete novias para siete hermanos al cinema Montecarlo.

Recordo que, havent dinat, el tio Antonio s’aturava a la porta del dormitori. S’havia posat el pijama de calça curta i ara feia girar les busques del despertador per a la migdiada. Ens anunciava, amb un somriure d’orella a orella: “Ara farem la siesta.” L’Antonio i la Nelly eren els oncles de l’Argentina i venien cada dos o tres anys, amb la seva amabilitat extrema, per passar els vespres d’estiu ensenyant-nos a jugar a la canasta. Recordo molt i molt bé que ningú no va pronunciar mai a la meva família la paraula “exili”.

Recordo que Perec va guanyar un torneig de canasta.

Recordo que el professor de biologia, el senyor Cairó, va arribar a classe amb una vintena de discos sota el braç. “No m’hi caben a casa, va dir, i per això n’he triat un pensant en cadascun de vosaltres.” Vaig esperar fins al final de la llista (com en aquesta presentaicó, perquè Torner comença per T) per rebre el “Gitanitos i morenos” del Gato Pérez. Recordo que no entenia com el meu professor de biologia em podia conèixer tant.

Recordo “Que sempre fos setembre.”

Recordo enrampar-me i, amb pànic, no saber com deixar d’estar enrampat.

Recordo les campanes de Taizé.

Recordo la planxadora. Xerràvem molt després de berenar, en tornar d’escola. Una tarda em va ensenyar a planxar amb aquella màquina. S’havia de tibar bé el llençol, o la talla, i amb el peu pitjar el pedal que feia baixar la planxa i girar el rotlle, tot això sense deixar de tibar perquè no s’hi fessin arrugues, i sense cremar-se els dits. Mentre jo practicava li vaig preguntar: “I tu, a l’Uruguay, que hi feies abans de venir aquí.” Ella contestà: “Hi dirigia una escola.”

Recordo l’orxata, tan fresca que et feia mal a la gola, de “La Jijonenca.”

Recordo el tacte de la funda de paper encerat on guardàvem el disc d’Atahualpa Yupanqui.

Recordo que em feien més mal les costelles que no l’ofegar-me tota la nit.

Recordo la palmera de Segur de Calafell. Un vespre, el tio Antonio em va portar a seure a la fresca sota la palmera, tot bevent una orxata, i en comptes d’explicar com sempre històries amables de l’Argentina m’ho va abocar tot: la batalla de l’Ebre, el pas a França, el camp de concentració d’Argelers on, gràcies a la diplomàcia dels Sanahuja, i a que sabia francès, va esdevenir l’encarregat de negociar amb les autoritats franceses que els canviessin el pa podrit i ple de cucs per alguna cosa menjable. Mentre em deia que els tres germans dormien premuts l’un contra l’altre en un clot a la sorra s’agafava els braços tot tremolant com qui té fred. M’explicà com n’havia estat, de perillosa, la fugida a Amèrica. Finalment, el detingueren a la frontera entre Xile i l’Argentina. El funcionari del port de Buenos Aires que l’havia de deportar a Espanya va sortir un moment de l’oficina on estava interrogant el meu oncle i va deixar la porta oberta. Recordo nítidament aquella porta oberta. De bat a bat. El meu oncle va dir “Vaig dubtar molt què fer, com podia saber que era la meva salvació?” Travessà la porta, fugí, evità la deportació, i per això ara, sota la palmera, amb l’orxata a les mans, m’ho podia contar.

Recordo la primera quebequesa que vaig conèixer. Es deia Julie. Em regalà un llibre de poemes seus, manuscrits, i també un adhesiu amb l’escut del seu país. Hi vaig llegir: “Je me souviens.”

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor