David Nel·lo

Me’n recordo quan vivia a Budapest del fred que feia al tramvia 6-4, camí de casa. El tramvia avançava gairebé desbocat per l’avinguda Lenin i els que no dúiem guants ens agafàvem a la barra metàl•lica amb la punta dels dits per no passar tant de fred. Hi havia parelletes de joves que seien al mateix seient, ella a la falda d’ell, i es xiuxiuejaven alguna cosa i es feien petons. Hi havia homes i dones que sortien cansats de la feina i duien bosses de plàstic plenes de menjar que havien comprat als supermercats de l’estat. als ABC. Eren unes bosses d’un plàstic gruixut i fort, moltes lletges. I aleshores hi havia el moment gloriós en què el tramvia creuava el pont de Margit i s’aturava a la parada de l’illa Margit. Des de la finestreta es veia tot el Danubi i l’edifici del Parlament hongarès. I tot això m’ho mirava i vés a saber si ho retenia o en què pensava en aquell instant. Potser m’entretenia a mirar el meu veí que llegia el diari vespertí que es deia Esti Hirlap i que hi havia venedors ambulants que l’anunciaven cridant fins esgargamellar-se. O potser em mirava una noia hongaresa que era guapa i que a mi m’ho semblava més pel fet de sentir-me sol a Budapest. I encara haurien de passar uns quants mesos fins que no arribés la primavera, la primavera hongaresa que és molt més espectacular que la primavera mediterrània pel fet de ser un autèntic esclat de vida, de joia, de sang que torna a córrer per les venes. I probablement és per això que hi ha una dita hongaresa que diu que quan ve la primavera és hora de deixar la vella novia per prendre’n una de nova. I aleshores en el mateix tramvia 6-4 les noies anaven amb uns vestits lleugers o unes samarretes ajustades i quan el tramvia corria per l’avinguda Lenin era una visió fascinadora de veure tots aquells pits que botaven amb el sacseig i la velocitat del tramvia. I vet aquí que en una tarda vagarosa baixava a la parada de l’illa Margit i anava a passejar per aquelles avingudes plenes d’arbres centreeuropeus i em quedava encantat mirant l’aigua del Danubi que colava, colava, i jo potser pensava en altres coses mentre la vida colava, colava, com el Danubi...

>>Web de l'autor