dimarts, 8 de juny de 2010

Manel Ollé

Recordo quan jugava amb el meu germà i el seu amic invisible.

Recordo un cel plujós de mercuri vist des de la finestra d’un autobús al carrer Trafalgar de finals dels anys seixanta, recent tornat d’El Salvador, centramèrica, on havia viscut dos anys.

Recordo els racons foscos i humits de l’escala del parvulari on estudiava, a un principal del carrer Unió, prop de les Rambles, al que llavors era el districte cinquè.

Recordo la penombra fresca que quedava rere les persianes de fusta a l’estiu mentre escoltava estirat a terra un single de Matt Monro o potser de Gilbert O’Sullivan.

Recordo quan jugàvem a saltar sobre la pila d’avellanes del terrat de la casa del padrí a Constantí.

Recordo la fredor desangelada que em transmetien la llum, els racons morts i el mobiliari de les oficines bancàries del Passeig de Gràcia de principis dels anys setenta, potser perquè el meu pare -que era a l’atur- hi anava a treure els últims estalvis, però llavors jo no ho sabia.

Recordo com avançava dia rere dia l’obra del bloc de pisos del Passeig Sant joan que es veia de lluny des de la finestra de l’aula dels Maristes on estudiava tercer de bàsica.

Recordo l’ofec dels jerseis de coll alt, en especial d’un de color verd soldat, amb la bandera nord-americana.

Recordo la perplexitat que em va produir escoltar per primer cop Like a rolling Stone, amb onze o dotze anys, de peu al mejador del pares davant del tocadiscs que hi havia entre la peixera i el televisor.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor