dijous, 23 de setembre de 2010

Malami Amoro

Me'n recordo, com amb el convenciment que mai no em tornaria a passar, vaig començar a sentir, després de molt de temps d’insensibilitat, sentiments apassionats, profunds, càlids, absurds, incontrolables....

I com oblidar, entre plat i plat, el primer i inesperat desengany i el primer i massa sincer “no t’estimo”.

I com no recordar, escoltant aquella “increïble” cançó, el segon i menys inesperat desengany i el segon i innecessari “no t’estimo”.

I segueixo al seu costat, mentre espero el que ha de ser el darrer desengany.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Maria Lluïsa Penelas

Tinc un menrecordo de la meva primera infància. Naturalment, no puc precisar l'edat, però el situo en els tres o quatre anys. És molt precís i nítid.
Jo vaig néixer el 1943. Vivíem a Barcelona, pares i quatre fills, al Passatge d'en Font en el número 4 o 6, en el principal segona, entre Mallorca i València, sota la Sagrada Família. Devia ser a la tarda, ja que el sol venia de ponent, il.luminant el balcó. Jo estava al balcó i vaig veure baixant pel mig del carrer un home que vestia una gavardina lligada a la cintura. Pel carrer Mallorca va entrar un taxi que es va aturar quasi davant de casa meva. En va baixar el conductor i va treure del seient del darrere (o del maleter, això no ho puc precisar) un artefacte que s'aguantava sobre un trípode i en va disparar unes ràfegues. Vaig veure caure doblegat l'home de la gavardina. El meu pare va sortir al balcó i em va fer entrar ràpidament.
Mai no n'he sabut res més.

Si algú em podés explicar alguna cosa li estaria molt agraïda
.

dijous, 15 de juliol de 2010

Joan Vera

Recordo No recordo si et vaig veure.
Recordo que el pare fumava Rex, quan encara fumava, i jo baixava al Montferry a comprar-li el paquet quan tenia 10 anys.
Recordo milers de diumenges de paella i les tardes de dissabte a la botiga de la Mari, estirant la mare de la bata blava amb fruites de colors perquè arribava tard a casa per veure Érase una vez el hombre. De gran, vaig viure al mateix replà que aquella senyora que canviava cupons de lleixiu per coberts i llençols.
Recordo la làmpada llaurada amb esferes al costat de la qual el meu germà quedà immòbil i aliè, en silenci, i la mare que, aterrida, donant-li copets, repetia “Niño, niño”
Recordo el soroll de l’esclat de l’única pilota de cuir que tinguérem de petits, i com vam emmudir quan no va sortir de sota d’un cotxe al carrer Castelao.


Recordo els Palote de pela que el pare em comprava els diumenges.
Recordo la senyoreta Consuelo, que ens va fer llegir Jim Botón y Lucas el maquinista a quart d’EGB, i una nota de comiat a un tros de paper quan va marxar de l’Hospitalet.
Recordo perfectament els homes grisos, el color daurat de l'embolcall i Zapatos de fuego y sandalias de viento.Recordo les nits d’estiu al balcó. Jugàvem a cançons i a volar avions amb els veïns del costat. Mon germà i jo vam cantar 15, 15, años años, tiene mi amor per guanyar una gran edició.


Recordo la mort d’en Kurt Cobain, la mort del Michael Ende, la mort de l’Ernest Lluch; malgrat no haver-ho vist.
Recordo l’olor a clor al cos. No podia obrir els ulls sota l’aigua ni llençar-m’hi de cap. El Bigoti negre em mirava fart des de dalt, mentre intentava rescatar-me de l’aigua amb un pal de metall.
Recordo com odiava el flamenc de les cassettes que el pare sempre escoltava als matins i sentir 20 anys després l’Estrella Morente cantant per a mi al Palau a cau d’orella rodejat de gent.
Recordo els concursants plens de pintura després que la Bjork pilotés un avió cridant Regina al Plàstic i el Tinet Rubira anunciant una nova cançó titulada La mala vida.Recordo el pare dient que la tia Ani ens havia maleït amb el seu regal, que havíem de trencar i llençar la làmpada per poder-nos-en lliurar.


Recordo satisfet poder respondre on era, per primer cop, mentre un fet s'inseria a la Història i l'avió xocant contra una gran torre mentre “World Trade Center towers collapses” lliscava a la pantalla del televisor.
Recordo Echobelly al BAM amb la Sonya Aurora Madan.
Recordo la senyora Engràcia, a la casa baixa de l'altre costat del carrer, i com omplíem el seu terrat d'avions de paper.
Recordo els crits del pare mentre em retreia haver-lo portat fins allà per recollir una medalla havent pintat un dibuix tan fastigós.
Recordo haver sigut un nen petit que de gran seria escriptor i ser telefonista a una missatgeria urgent.
Recordo una abraçada a l'aeroport de Bilbao, que fou un comiat que esdevingué un començ.

>>Bloc de l'autor

dimarts, 6 de juliol de 2010

Martí Magriñá Poblet

Me'n recordo del so compacte i precís, com tornaveus d'esquellots de pedra, quan caminàvem damunt dels conadells de la platja d'Altafulla, abans que una sorra vulgar transportada de qui sap on els enterrés per sempre.

Me'n recordo del so contundent dels còdols immensos i del tintineig capriciós i cristal•lí de les pedretes dutes i endutes per cada onada.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Eduard Ribera

Recordo la meva mare.

Recordo baixar a l'estanc a comprar el tabac per al meu pare.

Recordo que la Tina va parir els seus gatets sobre el meu llit mentre jo dormia.

Recordo que al gat siamès li vam posar Trotsky en honor al meu padrí Josep.

Recordo que jugàvem a la plaça del Mercadal, a la rila i a rescatar de cap a cap.

Recordo que a casa ens escalfàvem només amb una estufa de butà.

Recordo prillons als peus.

Recordo el neguit les nits abans d'anar d'excursió.

Recordo les pel•lis de dissabte a la tarda.

Recordo passar les tardes de diumenge al cine, amb sessió triple i berenar inclòs.

Recordo una samarreta vermella amb l'escut de l'Oxford University, quan tenia 6 o 7 anys.

Recordo que els meus germans em van posar un escarabat de plàstic entre els llençols.

Recordo la bicicleta que vaig heretar dels meus germans: una Gimson plegable amb les manetes dels frens cap a dins.

Recordo que m'encantava pujar a l'esgolfa a remenar de tant en tant.

Recordo anar xiulant al lavabo, a l'altre extrem del pis, cagat de por.

Recordo que el pare ens baixava texans Levi's d'Andorra; i discos; i Toblerone.

Recordo, quan el pare arribava d'Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses.

Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield.

Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l'Amèrica d'Igualada a descansar.

Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu.

Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.

Recordo el primer LP que vaig comprar, a mitges amb els meus germans: Mona Bone Jakon, de Cat Stevens.

Recordo el primer CD que vaig comprar: One on one, de Bob James & Earl Klugh.

Recordo els estius al càmping.

Recordo els partits de tennis a casa del Jordi.

Recordo els primers cigarrets a casa del Bep.

Recordo els entrepans de pa amb margarina i foie-gras.

Recordo l'olla amb congre.

Recordo la xafogor de les nits d'estiu a Balaguer i sortir a fumar al balcó amb el pare.

Recordo els “avui no corre ni una gota d'aire”.

Recordo que el pare va comprar la tele en color per veure el Mundial de futbol de 1982.

Recordo la riuada del 1982 i anar a treure fang a les botigues i magatzems dels amics.

Recordo els macarrons de la padrina Antònia; i el fricandó; i la crema amb clara muntada; i la paga del diumenge.

Recordo els ulls blaus de la padrina Antònia i que a l'hivern sempre els tenia plorosos pel fred.

Recordo l'hort dels padrins a la carretera de Gerb.

Recordo la Paloma, la mula del padrí Josep.

Recordo la meva primera reflex, una Yashica FX-3 Super.

Recordo les matrícules de tots els cotxes que ha tingut el meu pare.

Recordo una cinta de Glenn Miller, una de Harry James i una de Creedence Clearwater Revival al cotxe del meu pare.

Recordo que vam aprendre a revelar en blanc i negre al laboratori que hi havia als escolapis; recordo l'olor àcida, la foscor, el silenci, la llum vermella i la sensació d'estar en una altra dimensió.

>>Bloc de l'autor

Carme Meix

Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.

Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.

Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.

Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.

I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.

Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.

Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.

I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.

Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.

Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.

Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.

Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava.

I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.

Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.

>>Bloc de l'autora

dimecres, 30 de juny de 2010

Catalanadelmon

Recordo com m'agradava destorbar a ma mare i a ma padrina mentre plegaven els llençols, passant-hi per sota per fer que se'ls escapés dels dits i haguessin de començar de nou. Recordo tant les escridassades afectuoses com l'olor d'aquells llençols blancs nets i suaus.

Recordo les caminades pels voltants de Prenafeta, amb el pare o amb el padrí, anant a buscar bolets. Recordo que, tant l'un com l'altre, intentaven que aprengués a trobar-ne, cosa que no he acabat de saber mai, però el que sí que em van encomanar fou l'amor incondicional per la muntanya i el correcte ús (i mai abús) de la terra.

Recordo l'olla plena de cargols vius i en aigua, que la mare deixava tota la nit perquè es porguessin una mica. Recordo que, perquè no s'escapessin, posava a sobre de la tapa dos llibres de cuina molt gruixuts i que, una vegada, sí que van escapar-se i vam estar trobant cargols per la cuina una bona temporada.

Recordo les boles de fang que fèiem amb les amigues al col•legi; les deixàvem assecar amagades rere l'escola i l'endemà fruíem pensant en l'hora del pati, quan descobriríem de qui eren les senceres i de qui eren les que s'haurien partit en dos o més trossos.

Recordo l'esperada lectura estiuenca de La història interminable, que llegia mig asseguda mig estirada damunt del llit de l'habitació de dalt de tot.

Recordo els quaderns de repàs de Vacaciones Santillana que, tot i que no em feien falta, em comprava tots els estius i m'entretenia d'allò més.

>>Bloc de l'autora

diumenge, 27 de juny de 2010

Antoni Nello

Recordo que he hagut de dir mentides per fer creure a algú que sempre l’he estimat.

Recordo que érem dos vagabunds voltant pel món, cercant un altre món.

Recordo que em vaig acostumar a un rostre.

Recordo que aquesta nit serà especial.

Recordo que encara puc suportar el pes de l’afecte.

Recordo un infant desolat, però fascinat en descobrir el mar.

Recordo que cal que tot canviï per a que tot segueixi igual.

Recordo la tendra Gelsemina, reencarnació dels déus sempre crucificats.

Recordo haver llençat uns coets, amb l’avi, a la platja de Calabuch, i com somiàvem amb els regals del Sr. Marshall.

Recordo haver encetat una dansa alliberadora quan tot s’esfondrà.

Recordo la sensual gata sobre una teulada de zenc, i una gata negra amenaçadora, i un gat sense nom que de nom en volia tenir, gats i gates, tots, que despertaren la meva sensualitat.

Recordo herois rellevants que no he sabut emular, com recordo nobles perdedors que enlairen la petita història al cel de la dignitat, i em sento com el nen que crida: Shane!

Recordo la soledat del samurai francès, anticipació de tantes soledats.

Recordo que el més dolorós del dolor és que també s’oblida.

Recordo que tot plegat és efímer i al capdavall només queda la nostàlgia de la innocència perduda.

Recordo que els meus records són històries fictícies que altres han inventat, i que aquestes històries han teixit els records que veritablement recordo i vull recordar.

Me’n recordo dels cinemes del barri i de les sessions dobles, del cinema Venus, del cinema Màxim, del cinema Versalles, amb varietés entre pel•lícula i pel•lícula, del cinema Xile i del cinema Lido, del cinema Niça i del molt més recent però incombustible cinema Nàpols.

Me’n recordo que en complir 16 anys varen passar pel•lícules per a majors de 18 anys, i tot em semblava massa lluny, inaccessible.

Me’n recordo quan creia que aprenia més amb una pel•lícula que amb una classe magistral a la universitat, i passejava pels carrerons d’una Venècia decrèpita al so de l’oboè que plora finituds, o amb la música de Mahler que maquilla la tristesa de la mort, enlloc d’escoltar les interessants dissertacions de renomats pensadors.

Me’n recordo d’un temps en què el cinema era art i explicava històries que explicaven les nostres històries, la meva història i la de la meva gent, i amb aquestes històries construíem, també, la nostra història, entre l’Art i Assaig i Tuset, cantonada Perpinyà.

Jordi Policarp

Recordo com anys després de deixar enrere l'escola i aquella pressió que
teníem per llegir llibres, un bon dia, vaig ensopegar amb "El Hobbit" de
J.R.R TOLKIEN. Des d'aleshores no he parat de llegir.

dimecres, 23 de juny de 2010

Àlex Figueras

Recordo la gasosa (en dèiem graciosa) Chaparrita que em donava la meva àvia i el xarop de grosella que compràvem a Vic.

Recordo l’aparició de les llaunes de refresc: Coca-cola, Fanta, Tab... Tots en fèiem col•lecció.

Recordo una caixa de fusta vermella on el meu germà hi guardava un tresor desitjat i prohibit: pólvora.

Recordo haver anat a l’aeroport del Prat a veure com s’enlairaven els avions.

Recordo quan al poble van obrir un Frankfurt.

Recordo haver passejat amb la meva mare per la Avenida de la Luz. Em feia mitja por.

Recordo la il•lusió que em va fer el regal d’una pilota de cuir Adidas tango de color taronja.

Recordo el primer dia que vaig anar al parvulari. El nen del costat em va dir que es deia Sirena. Independentment d’això, vaig sentir-me molt infeliç.

Recordo quan vaig preguntar el significat de la paraula propina.

Recordo els apassionants torneigs estiuencs de futbol sala a la pista del poble i, especialment, el joc del malaguanyat FH, el millor futbolista que he vist mai.

Recordo quan ens vam tornar bojos per l’astronomia i, en ple hivern, ens passàvem hores mirant el cel, abrigats fins les celles.

Recordo les cues al cine Montecarlo per veure La guerra de las galaxias.

Recordo haver-me’n anat a dormir tardíssim per acabar un llibre de Los Hollister.

Recordo un llibre d’escola on sortien dues fotos de Ramón y Cajal. El meu company de taula deia convençut: Aquest és en Ramón i aquest és en Cajal.

I no acabaria mai d’escriure records d’aquesta pàtria perduda.

>>Bloc de l'autor

Núria Cisa

Me’n recordo del dia que vaig saltar dos cops per sobre una foguera. Tenia 8 anys, va ser la meva primera revetlla.

Me’n recordo quan anàvem a la platja en el vell taxi del Secalló.

Me’n recordo que havíem d’esperar dues hores per banyar-nos, tres si havíem dinat.

Me’n recordo de les migdiades d’estiu, no es podia parlar, ni fer soroll; l’àvia i la mama, dormien; nosaltres llegíem.

Me’n recordo que poder vaig poder llegir durant tres estiu seguits El asesinato de Rogelio Ackroyd perquè, d’un any per altre, no recordava qui era l’assassí, les pàgines eren de paper bíblia, calia anar amb molta cura.

Me’n recordo que quan arribàvem a Roda, el primer que fèiem era anar a menjar ametllons, ens enfilàvem per la soca arrugada i els tiràvem a terra, després els trencàvem sobre el piló de les “fletxes” que hi havia a l’entrada del poble. Quan tornàvem cap a casa les mans ens feien olor de closca verda i tendre.

Me’n recordo que l’avi i jo vam estar tres estius bicicleta amunt i avall pel carrer de l’Estanc; jo, per aprendre a anar-hi; ell, per ensenyar-me’n.

Me’n recordo que fèiem festa grossa el dia que per berenar ens compraven un Danone a l’estanc.

Me’n recordo de les excursions que fèiem cada any al Cucurull i a la Pedrera.

Recordo l’endemà del dia que la meva germana gran va fer la revàlida, va anar tot el dia a la platja amb una amiga, blanques com dos glops de llet, al dia següent passejaven per casa cobertes amb draps xops de vinagre per calmar la pell envermellida.

Me’n recordo que gairebé totes les dones grans del poble, cap al tard, treien la cadira al carrer i feien nuba. Els dits, torts com sarments, volaven i es cargolaven amb el fil i el ganxet, jo m’ho mirava sorpresa i embadalida.

Recordo el meu primer, i últim, glop de cervesa, jugàvem a fet i amagar mentre els grans prenien la fresca al carrer; suava i tenia set, a les fosques vaig agafar un got pensant que hi havia aigua, era cervesa. Ecccssss!

Recordo que quan s’acabava l’estiu, l’estiu següent semblava tan lluny!

>>Bloc de l'autora

dimarts, 22 de juny de 2010

Lluís Castells

Recordo la gran nevada a Barcelona l’any 62, amb el meu pare obrint camí amb una pala davant de casa meva.
Recordo els estudis de batxillerat a la cooperativa “La Vanguardia Obrera” al barri d’Horta.
Recordo el cine-fòrum al Centre Parroquial d’Horta Els Lluïsos, on vàrem conèixer el que ens estava prohibit i també la filosofia de taverna que ens hauria de permetre canviar el món i que practicàvem davant d’un cafè a l’Ateneu, al bar Quimet i al Foment hortenc a tocar de la Plaça Eivissa.
Recordo les primeres noies i tota la teoria que sabíem sobre l’amor lliure.

Recordo els darrers anys del franquisme quan amb disset anys portava en un maletí propaganda de la CNT, davant dels “grisos”.
Recordo les Manifestacions dels anys 76 i 77 a Sant Boi i al passeig de Gràcia de Barcelona.
També recordo la manifestació el dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch.
Recordo perfectament les mentides de la dreta i els incompliments de les esquerres.

Recordo les meves primeres revistes del “Popular Mechanics”, m’encantaven els seus esquemes i dibuixos.
Recordo que gràcies a aquesta revista i als “owners manual” de modelisme i electrònica vaig aprendre a llegir anglès i alemany.
Recordo el primer model d’avió que vaig construir quant era petit amb paper de seda i cartró, un “zero” japonès de la IIGM i a sobre volava perfectament.
Recordo també el primer model de vaixell que vaig fer, ja de més gran amb sistema de control per ràdio.

Recordo els meus viatges en moto amb una Bultaco metralla MKII, quan la indústria catalana del motor començava el seu declivi.
Recordo les vies del tramvia a la Plaça Eivissa i la pinya que vaig tenir amb una mobylette en passar-hi per sobre un dia de pluja.
Recordo també el somni de qualsevol jove aficionat de posseir una moto japonesa de 4 cilindres, no una Harley, Ducati o Benelli qualsevol.
Recordo que pensava que quan fos gran, molt gran, tindria una moto de “yayos”, una BMW. Ara encara no la tinc, ni ganes, continuo amb les japoneses.

dilluns, 21 de juny de 2010

Pineda Vaquer

Recordo la taronjada Masquefina. Era fastigosa.

Recordo quan va començar la Guerra del Golf. Era Sant Antoni i jo anava disfressada d'holandesa en una carretel•la. Portava una faldilla de ratlles, un barret d'holandesa i dues trenes.

Recordo que, un any, els Reis em van portar una planxa de joguina. Em vaig enfadar molt perquè no es podia endollar ni s'escalfava ni res.

Recordo cremar-me del sol cada estiu i estirar la pell morta amb la punta dels dits. M'agradava molt.

Recordo ballar el pas-doble amb mon pare pujada als seus peus. Txim-pum, txim-pum, txim-pum.

Recordo la por que em feia el Sagrat Cor que tenia ma padrina Maria damunt de la calaixera. Em pensava que em vigilava.

Recordo quan em van treure els carnots. Sense anestèsia.

Recordo que un dia vaig jugar a ofegar formigues al safareig de ca ma tieta Roseta. Aquella nit no vaig poder dormir dels remordiments.

Recordo quan es va trencar la Unió Soviètica. Em va fer molta ràbia perquè vaig haver d'aprendre'm el nom d'un munt de països i capitals noves.

Recordo fer figueretes damunt d'un matalàs d'escuma que hi havia al terra de ca mon tiet Salvador. Un dia vaig tornar i ja no hi era.

Recordo un any en què els mestres van fer vaga durant quasi tot el curs. Em vaig fer un tip de jugar al carrer, aquell hivern.

Recordo quan van obrir la biblioteca del meu poble. Mai havia vist tants llibres junts.

Recordo que el meu dentista portava bermudes i xancles, a l'estiu.

Recordo un dia que li vaig preguntar a la meva mare quants anys tenia. Em va dir que en tenia trenta-dos i vaig pensar que eren molts.

Recordo que mon padrí Ramon es posava unes pinces de la roba als camalls dels pantalons quan anava en bicicleta. Em feia molta vergonya.

Recordo que els meus cosins de Valls van ser dels primers de tenir un ordinador. Era un Amstrad i quan hi anava m'hi deixaven jugar.

Recordo tornar a casa damunt dels sacs d'avellanes que mon pare portava en un remolc. Era com la carrossa d'una princesa.

Recordo dibuixar els sols amb una cara somrient.

Recordo que mon iaio Josep amagava els Intervíus sota dels coixins del sofà.

>>Bloc de l'autora

Daniel Ruiz-Trillo

Me'n recordo del gaspatxo de la Maruja.
Me'n recordo de les garotes del meu padrí.
Me'n recordo de les amanides de la meva tieta.
Me'n recordo del viatge a Venècia.
Me'n recordo de la primera migdiada, el primer passeig, el primer petó, el primer títol del Barça i la primera borratxera.
Me'n recordo, de petit, voltant en bici pel poble.
Me'n recordo de les primeres classes.
Me'n recordo de les excursions amb els amics.
Me'n recordo de quan fullejava el diari a la platja.
Me'n recordo de la veu de l'avi.

>>Web de l'autor

Adriana Nicolau

Recordo que quan era petita existia la màgia, i podia volar.

divendres, 18 de juny de 2010

Maria C. Pons

Recordo el gust salat de les pipes que menjava vora el mar, que també feia olor de salat.

Recordo quan vaig arribar a Barcelona i no entenia que entre tota aquella gentada que transitava per la plaça Catalunya, ningú saludés ningú.

Recordo que els meus germans i jo corríem darrere el camió de l'home que venia sucs de pinya.

Recordo que una monja m'havia de posar una injecció i, com que jo plorava molt, em va renyar tot dient-me que quan al "Bon Jesús" el van clavar a la creu, ni es va immutar.

Recordo quan li deia al meu pare que jo volia ser índia, com les de les pel.lícules, i portar trenes.

Recordo quan el meu cosí em parlava del Che Guevara i del Lluís Llach.

Recordo quan l'home va arribar a la lluna, i jo no sabia com era possible allò d'anar a un lloc tan petit com una bola de formatge.

Recordo que em vaig enfadar quan els meus pares em van portar un ou ferrat de plàstic i no es podia menjar.

Recordo quan en Titi i jo fèiem uns enterraments solemnes, amb flors i tot, als petits insectes.

Recordo les nines de paper que la Teresa dibuixava, pintava i retallava, perquè eren millors que les meves.

Recordo un avió de plàstic de color blau que em vaig trobar al carrer i que la iaia no em va deixar endur.

Recordo que el meu germà petit tenia por d'una veïna que estava casada amb un "gris."

Recordo que no podia dormir després d'haver llegit una adaptació infantil d'una història de Sherlock Holmes.

Recordo la foto del meu avi a la tauleta de nit de la iaia.

Recordo que en Joan em va escriure una carta d'amor, en tinta verda i plena a vessar de cors, i que el professor la va interceptar.

Recordo que em passejava per la barana del terrat, i que a sota hi havia cinc pisos.

Recordo un dia que la meva germana Eva va caure de la trona i es va donar un cop al cap. La meva mare plorava.

Recordo la primera vegada que vaig veure "Sunset Boulevard", als tretze anys, i no puc oblidar aquella sensació de "tempus fugit"...

Recordo el neguit que em produïa la semblança fonètica entre "vella" i "bella".

Recordo el dia que el meu germà i jo escoltàvem Rolling Stones i Lou Reed mentre ens fotiem una ampolla de whisky Dick.

Recordo quan pensava que el dia del meu aniversari, per força tot havia d'anar bé.

Recordo "El Inmortal", que corria i corria, i mai no l'enxampaven.

Recordo l'Alfred, que es va morir als vint-i-tres anys.

Recordo quan la Carme i jo anàvem al metro per escoltar música en directe.

Recordo el meu primer mestre: el meu pare, que sabia de tot i de tot discutíem.

Recordo el vestit estampat de la meva cosina, que per mi era "el vestit d'ensaladilla".

Recordo la primera vegada que vaig veure casa meva, i em va venir a la memòria Villa Kunterbunt.

Recordo que matricular-se a la Universitat era com fer una marató o un via crucis.

Recordo el dia que el David em va deixar "El marino que perdió la gracia del mar" de Yukio Mishima i em va regalar un quadre d'algú que s'automutilava.

Recordo les històries antigues que m'explicava la meva mare: un veritable pou de la memòria.

dimarts, 15 de juny de 2010

Elisa Clavé Bullich

Recordo els esmorzars dels diumenges amb xocolata desfeta i croissants. Recordo com ens barallàvem per repartir-nos els croissants que la mare havia tallat a trossets, perquè ningú volia les puntes.

Recordo haver jugat a tirar els gats enlaire des de sobre un tractor perquè ens agradava veure com sempre, increïblement, queien drets de quatre potes.

Recordo que per decidir qui li tocava “parar” a qualsevol joc que volguéssim jugar, anàvem a l’hort i arrancàvem una pastanaga cadascú, el que la treia més grossa parava. I també recordo la bronca que ens va caure el dia que la meva padrina es va adonar de les poques pastanagues que quedaven sota terra.

Recordo la meva primera pel•lícula al cinema, va ser ET, i vaig plorar moltíssim.

Recordo els viatges amb un R6 grana, a les 3 de la tarda, amb tovalloles enganxades a les finestres per tapar el sol, contant els cotxes vermells que circulaven en direcció contrària i amb el casette de Xesco Boix a tot drap, que sonava una vegada i una altra.

Recordo el cel estrellat de les nits d’estiu quan preníem la fresca.

Recordo el meu berenar preferit als estius, pa amb oli i nesquik.

Recordo que un company de classe es va posar la sopa a la butxaca de la bata i els va fer creure que se l’havia menjada. A la tarda, l’aula feia molta pudor a sopa de col•le.

Recordo que una vegada em van enganxar menjant xiclet a classe de llengua i el professor em va fer sortir a la pissarra i escriure una definició de xiclet i em vaig inventar una cosa semblant a “goma masticable que entretiene la boca y fortalece las mandíbulas”.

Recordo que val la pena dedicar temps a recordar…

Isabel Figueras

Recordo al meu avi fent soroll amb la capseta d’anissos blancs.

Me’n recordo de la meva cosina Marta rebre’m amb els braços ben oberts al final del passadís de casa els avis.

Me’n recordo de coses lletges, de quan era petita.

Recordo el meu gat damunt la meva falda, fent runrun mentre jo l’acariciava, era taaaaant suau.

Recordo el primer moment de veure al meu fill, sortint de mi. I recordo que vaig dir: "és el millor que he fet mai!!"

Recordo unes ulleres de sol de plàstic verd.

Recordo la màquina de fer fotos de fira, quan disparaves et sortia l’objectiu de cop fent un sorollet.

Recordo la meva àvia Isabel dient-me que tant és a què et dediquis, l’important és fer-ho el millor que sàpigues.

Recordo la meva àvia Maria repartint galetes als néts.

Recordo els tomàquets de secar penjats.

Recordo molts malsons.

Recordo el meu primer dia a la Coral.

Núria Iceta

Recordo un cotxe ple de coixins, encara dins el plàstic, en un vaixell cap a Menorca.

Recordo que ens havíem deixat les claus.

Recordo l’olor de petroli del barco. I el mareig que encara durava quan esmorzàvem l’entrepà de sobrassada i formatge a l’American bar acabat d’obrir. Ara hi vaig en avió, però he mantingut la passió per un entrepà clarament sobrevalorat.

Recordo saltar de les roques a l’Arenal de’n Castell cridant Odíiiiiiiiiin.

Recordo ser la més petita, i voler estar a l’alçada.

Recordo el meu pare cridant “la orza, la orza!!” davant l’astorament dels banyistes.

Recordo trencar cargolins amb una pedra perquè el meu pare els enganxés a l’ham. Un fàstic. Recordo que sí m’agradava anar a collir-los, a les mates de fonoll prop de casa.

Recordo que els peixos que picaven eren molt petits. I que no m’agradava menjar-me’ls.

Recordo les timbes, amb Lucio Dalla.

Recordo el rassss rassss de l’escombra de la iaia Cecília a la terrassa, a primera hora del matí.

Recordo el flap-flap de les xancletes, que ningú més no portava.

Recordo les meves primeres avarques a mida, de Can Servera, i el dibuix del peu fet amb paper de seda i boli bic. I recordo haver vist, anys després, en Carmelo Servera a la processó de l’encontre d’Es Mercadal.

Recordo l’excitació de la platja, a es fosquet, amb el cos moll, el ventet, i el teló de fons del mar. I recordo que xerràvem i cantàvem, no hi ha havia ipods, llavors.

Recordo no saber en quin dia vivia.

Recordo haver passat por de voler seguir el meu germà en les nostres expedicions marítimes, amb ulleres i peus d’ànec que sentia pesaaats, pesaaaaats.

Recordo el dia que van matar Miguel Ángel Blanco, érem al paradís, a l’Olla, en un lloc totalment inadequat per a la tragèdia.

Recordo dividir mentalment el calendari, amb unes fites marcades per uns bitllets de barco. Ara també ho faig, però ja no hi ha bitllets sinó correus electrònics, salconduits per pujar a un avió.

Recordo coses que no he viscut, i no recordo coses que sí que he viscut.

dilluns, 14 de juny de 2010

Jordi Jiménez

Recordo coses que no vull recordar.
Oblido coses que voldria recordar.
Penso en coses que no sé si mai han existit.
Imagino un passat que és una barreja de records i desitjos.

Durant un escrit tot es pot fer realitat:

Recordo ser un pintor de renom, amb un futur prometedor i amb una fundació, subvencionada per la generalitat, al bell mig de Barcelona, a Aragó, entre Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya.
Recordo ser un fanàtic dels esports. Recordo tenir un cos esbelt, una figura bonica i una salut de ferro.
També recordo escriure llibres. Tenir una memòria d'elefant i uns coneixements fóra del comú.
Recordo ser el centre de totes les tertúlies. Recordo el meu dó innat per la paraula i la capacitat de raonar els meus pensaments.

Tinc altres records més petits, també.
Recordo el meu pare venint totes les tardes a buscar-me a l’escola.
Recordo que de més gran fins i tot ens havíem fet bons amics i anavem al bar de sota casa a fer-la petar una estona.
Recordo que mentrestant la mare ens esperava a casa i sempre rebia al meu pare amb un petó enorme, s’estimaven.
Recordo l’escola.
Recordo el pati.
Recordo tots el nens jugant a futbol. A les tries dels equips sempre se’m rifaven, perquè jo era bo en totes les posicions.
Recordo ser un bon estudiant i sempre fer els deures a temps. No obstant tenia molts amics i mai em quedava sol a les excursions, sempre hi havia algú que volia anar de parella amb mi a l’autobús.
M’agrada seguir recordant que vaig ser un nen.

I així, entre records de veritat, oblido les mentides de la vida.

>>Bloc de l'autor

diumenge, 13 de juny de 2010

Tina Vallès

Recordo passar totes les vacances amb els avis a Montblanc.

Recordo anar a comprar la coca tova de Cal Torrelles a les nou en punt, just quan obrien i la flaire de pa ens arribava per la galeria.

Recordo que el diari valia vint duros i em semblava molt.

Recordo les eines de rellotgeria de l’abuelito.

Recordo l’estoig de manicura de quadrets rosats i morats de l’abuelita.

Recordo l’olor d’estufa que feia la casa dels avis de Vilaverd.

Recordo la cuineta de joguina de casa els avis plena de pols i quisca.

Recordo el gat blanc i negre que menjava macarrons i feia companyia a l’avi ja vidu.

Recordo veure les cigonyes al campanar de Santa Maria amb binocles des del terrat de casa els abuelitos.

Recordo els clients per a mi estranys de l’abuelito que venien amb rellotges espatllats i pagaven amb caixes plenes de fruita o conills acabats de matar.

Recordo que ma germana feia poblats de plastilina a la taula supletòria del taller de l’abuelito.

Recordo els plànols que fèiem de casa els abuelos.

Recordo que venia la tia Juana parlava arrugant molt el nas.

Recordo la mobilette del tiet Anton amb una caixa de fruita lligada al darrere.

Recordo que l’avi parlava cridant als Quatre Cantons.

Recordo les mans de la iaia pelant la mandarina per Nadal.

Recordo la cartilla de Caja Madrid que sobresortia de la butxaca de la camisa de l’avi.

Recordo que em vaig trencar les dents a la piscina-bassa de Les Roquetes.

Recordo les excursions de mitja tarda amb els avis a la Font del Ferro en el Citroën-cafetera sempre en primera.

Recordo anar a comprar patates i botifarra a Prades i dedicar-hi tot el dia.

Recordo la cleca que em va clavar la iaia als gronxadors de la plaça de l’Església de Vilaverd.

Recordo l’abuelita asseguda al balcó del menjador gran mirant la gent que passava pel carrer Major.

Recordo el quarto fosc de l’abuelito i tots els seus estris de fotografia.

Recordo les patates xips que feia l’abuelita.

Recordo badar enganxada als vidres de la jogueteria de Ca la Sisqueta.

Recordo comprar un tebeo a Ca l’Agapito.

Recordo l’espardenyeria de la Isabel i les clientes enganlindonades emprovant-se espardenyes minúscules.

Recordo que tiràvem agulles d’estendre als vianants des del balcó del taller de l’abuelo.

Recordo les desenes de tic-tacs diferents sonant dia i nit.

Recordo la pica de pedra de la cuina sempre amb restes d’enciam i de peles de patata.

Recordo les cortines de quadrets que tapaven el cubell de la brossa.

Recordo els discos de Glenn Miller i Vivaldi.

Recordo els llibres sobre volcans i egiptologia i els manuals de rellotgeria, ràdio i televisors.

Recordo que l’abuelo deia sempre la paraula autodidacte.

Recordo els dits de l’abuela fent ganxet i comptant punts.

Recordo tots i cadascun dels tapets que guarnien la casa.

Recordo aprendre a fer ganxet a desgrat.

Recordo anar a La Baldufa a comprar papers, llapis de colors i contes, i recordo la piga gegant de la mestressa.

Recordo anar a Cal Pinyol a comprar roba i el mostrador amb piles i piles de peces per plegar, tot desordenat.

Recordo per Setmana Santa el misteri del Crist al taüt de vidre amb un palmó gegant a l’entrada de casa els abuelos.

Recordo comptar les vespes descalces per Dijous Sant.

Recordo el soroll que feien els armats desfilant per carrer Major, alguns amb mitjons d’esport blancs sota les sandàlies romanes, i recordo les seves cames peludes i les seves cares serioses.

Recordo el vell Roca fent ballar la geganta tot suat i vermell.

Recordo que comprava postals de Montblanc a Cal Vives per enviar-les als pares.

Recordo que l’Auri i l’Olga em van ensenyar a anar en bicicleta.

Recordo la llibertat de travessar les muralles pedalejant.

Recordo l’olor del banyador després d’anar a la piscina i la gana de llop de després d’haver nedat.

Recordo que els abuelos no tenien ni dutxa ni banyera i ens banyàvem en un cossi.

Recordo el pollastre al ajillo de l’abuela i les seves truites de patata sense ceba «per a les nenes».

Recordo que l’abuelo feia fotos de Montblanc que ell hauria volgut que es convertissin en postals.

Recordo que l’abuela em tallava les ungles dels dits dels peus i no em feia mai mal.

Recordo l’olor de l’habitació dels abuelos i el mirall de l’armari i els bitllets de cinc mil pessetes amagats entre les tovalloles i els llençols.

Recordo un milió de coses més, com més n’escric més en recordo.

Recordo recordar tot això que ara recordo i molt més durant l’enterrament de l’abuelo, primer, i de l’abuela, uns quants anys (massa per a ella) després.

>>Bloc de l'autora

Isabel Obiols

Recordo que la primera paraula llarga i complicada que vaig aprendre va ser festamanastació. Era cap al 1977 i ens acabàvem de mudar a un pis del carrer Ferran, al costat de la plaça Sant Jaume.

Recordo i no recordo els txèbili-quèbilis. Recordo que, quan m’enfadava, amenaçava la família que me n’aniria amb ells. No recordo qui eren, ni quin aspecte tenien, ni d’on vaig treure’n el nom.

Recordo que durant una època vaig compartir habitació amb la meva germana Maria. De nits ella es quedava llegint fins tard, però fèiem torns per aixecar-nos a apagar el llum. Un dia, que jo ja dormia, la Maria em va despertar perquè em tocava a mi. Em vaig mig incorporar i vaig intentar arribar a l’interruptor amb un gest, apuntant-lo a distància amb els dos índexs. Recordo que no va funcionar i que per un moment no ho vaig entendre.

Recordo la Carme Gotsens, la nostra mestra de tercer, dient-me que si no callava m’enviaria en globus a la Cotxinxina.

Recordo el Quico Sabaté i el meu pare preparant clares de cervesa amb gasosa en un porró a la cuina de Saifores. Quan queia el sol, seien al pati del darrere i bevien a galet. Començaven les vacances.

Recordo les celebracions familiars. Quan brindàvem amb cava, algú feia “ji ji ji”, així, forçant un riure i tirant el cap enrere en un gest afectat, “com fan a les pel•lícules”. Acabàvem tots rient, però ara de veritat.

Recordo quan la meva mare cuinava un plat especial. Un cop a taula, abans que ningú pogués dir res, ella ja ho havia fet: “Mmmmh, que bo!”

Recordo el primer cop que vaig tenir por llegint un llibre. Em vaig espantar tant que vaig tancar-lo de cop i el vaig amagar a l’estanteria de l’habitació per no veure’l. El vaig exhumar al cap d’uns deu anys. Era un llibre de contes del tros de pa del Gerald Durrell.

Recordo el dia que vam gravar una cançó per la careta d’una sèrie de TV3 amb els nens de l’escola de música del Zeleste i el Manel Joseph. Quan arribaven els aguts, em feien callar. Després, a la sèrie hi van posar una peça instrumental.

Recordo un monitor d’unes colònies d’aquelles que organitzava l’Ajuntament. Els vespres ens feia parlar, com si fóssim petits adults, de coses serioses. Me’n recordo sovint, d’aquell monitor. David, crec que es deia.

Recordo que la meva germana Joana em va portar amb ella i els seus amics a veure el concert del Bruce Springsteen al Camp Nou, l'estiu de 1988. Recordo el tiet Josep dient que un individu que es feia dir The Boss per força havia de ser un impresentable. Recordo que era impossible enfadar-se amb el tiet Josep.

Recordo un vespre a l’Autònoma que, amb l’Eduard, anàvem a buscar els Catalans per tornar a casa. L’Eduard va dir que podia comptar els seus amics amb els dits d’una mà. Recordo que va afegir que jo era un d’aquells dits. Era hivern i feia força fred, però vaig notar una escalforeta que encara dura.

Maria Antònia Colom

Me’n recordo del dia que vaig pujar a casa plorant perquè el cel era tan rogent que vaig pensar que ja havia arribat la fi del món.

Me’n recordo que cada dia passava pel costat de les palmeres de la Casa de la Misericòrdia del carrer Elisabets per anar a les monges.

Las hermanas Dominicas
con su blanco escapulario
se parecen a la nieve
cuando cae de lo alto.


Me’n recordo de l’olor de ca l’herbolari i de l’olor que sortia del Cafès Pernambuco del carrer Xuclà. A la botiga del davant hi comprava cromets.

Me’n recordo del colmado Los trece hermanos del carrer Ramalleres. A l’aparador, entre llaunes de tomàquet i de tonyina, hi havia la fotografia de família nombrosa.

Me’n recordo que un dia la Rosario Moreno, una nena de la meva classe, em va explicar d’on venien els nens. Veus, així, i va enfonsar el peu a una pila de sorra del carrer mentre cantava: “Tararí, tararí, el Rey de España entra en Madrid!

Estela Bayarri Martín

Recordo quan algú em parlava d’una ideia que havia tingut. Això em donava la garantia, ja a priori, que aquella ideia seria catalanista i progressista. Jo en canvi només tenia idees, a les quals semblava que els faltava alguna cosa. Tenir ideies era ser molt més competent i original, més complet. Aquella mateixa persona també et podia anunciar el que cuinaria aquell mateix dia. Et deia que agafaria la paiella i amb una destresa absoluta prepararia un bon arròs negre amb sípia o algun mar i muntanya. Amb una paella està clar que no li sortiria amb un sabor tan exclusiu, exquisit i, sobretot, nostrat. El final de festa era quan aquesta persona t’explicava que aniria al teiatro (pronunciant-ho amb u final). La diversió estava assegurada: seria una obra distesa, amable, humorística, còmica. Contràriament, si se t’acudia d’anar al teatre, que és el que jo feia de tant en tant, la funció seria seriosa, fosca i, fins i tot, dramàtica.

Recordo quan vaig aprendre que aquella espècia de color marró, dolça i que per a alguns té olor de llar i cura la malenconia, requeria un bon domini de l’articulació de dos sons palatals (i no pas alveolars): un de nasal i l’altre de lateral. La boca semblava que s’omplís quan la pronunciaves, quan demanaves que te n’hi posessin un xic en algunes postres, pastissos i cremes; semblava com si estiguessis mastegant un xiclet o un caramelet de goma: caNYeLLa (això no passava pas quan desconeixia tot això i em limitava a dir que volia caNeLa).

Recordo quan anàvem a passar el dia fora amb els meus pares amb el Seat Ronda daurat i escoltàvem cassets del Bruce Springsteen, de l’àlbum The river, o de l’Último de la Fila, de l’àlbum Enemigos de lo ajeno.

Recordo com em feien plorar els temes “Ecclesiastes” de l’àlbum *Journey through the Secret Life of Plants* de l’Stevie Wonder i “Time lapse” de Michael Nyman quan, els diumenges al matí, el meu pare les posava en el tocadiscos. Li demanava que les tragués (encara que m’agradessin molt).

Recordo que cada divendres a la tarda, quan anava a veure els meus iaios a casa seva i ja feia bo, em menjava un Calippo de maduixa.

Recordo quan ens vam canviar de pis a un que tenia una gran terrassa, que em feia il•lusió dormir fora a les nits d’estiu, amb un sac al terra, com si estigués fent bivac.

Recordo quan jugava a la saleta de casa dels avis amb un llençol i una capsa de metall que contenia uns objectes incatalogables (una maquineta de fer punta amb forma d’estufa de ferro, un jugador de futbolí sense cames, una serp de goma, un cotxet de metall...), i em construïa una cabana, en la qual hi amagava la capsa i imaginava que totes aquelles andròmines eren tresors imprescindibles, de gran valor i utilitats.

Recordo quan els Reis em van portar el Super CinExin, que tanta il•lusió em feia, i que veia una vegada i un altra l’única pel•lícula que vaig arribar a tenir, la que l’aparell portava incorporada, “El gato Félix cae en la trampa”.

Recordo les festes d’aniversari durant l’EGB a casa dels meus amics de la classe, molts dels quals vivien a pisos preciosos i magnífics de l’Eixample, on jugàvem a mil coses, sense que la imaginació de mainada defallís en cap instant. Pisos amb llargs i amples passadissos, habitacions a ambdós costats, amb estances que donaven al carrer principal i d’altres que donaven al pati interior d’illa, balcons envitrallats, enrajolats modernistes i sostres majestuosos.

divendres, 11 de juny de 2010

Maria Gispert-Saüch

Recordo l’olor del Vicks vaporup que em posaven sobre el pit quan estava tapada.

Recordo les vegades que demanava llum perquè, aquella vegada sí, tenia formigues al coixí; un cop hi havia llum, el coixí es veia ben blanc i sense cap formiga. No m’ho explicava.

Recordo que, acostumada a dormir en llit amb baranes, quan dormia en un que no en tenia, em despertava sovint a terra o sota el llit.

Recordo les boles que feia amb la carn de xai, que no hi havia maneres de passar. Ara passa com res.

Recordo quan a l’estiu, cap al tard, anàvem amb el pare a rentar els peus al canal. L’aigua era molt fresca i després estaves com nova.

Recordo que quan anàvem a Barcelona, un dia, a l’estiu, amb els pares, anàvem sempre a dinar al Canaletes; nosaltres demanàvem sempre cervell a la romana; la mare, canalons; el pare no ho recordo.

Recordo que m’agradava molt el pa amb vi i sucre, tot i que el vi no m’agradava.

Recordo que, potser ja tenia 12 anys, a classe van tornar a explicar alguna cosa que la majoria havíem fet malament. Ho vaig entendre tot i vaig pensar “Si que és fàcil! Així, n’hi ha prou escoltant el que expliquen.” Jo era una bona nena; això volia dir que no havia escoltat mai, abans? On devia tenir el cap?

Recordo quan vaig anar al cine a veure “Love story”. Deien una frase que vaig trobar estúpida (ara, també): “amar significa no decir nunca lo siento”. I les nenes de la classe deien que era tan maca, i que havien plorat molt. Jo no entenia com es podia plorar per una pel•lícula; i ara ploro en quasi totes.

Recordo que la primera vegada que vaig plorar amb una pel•lícula va ser amb “Dos en la carretera” d’Stanley Donen, amb Audrey Hepburn; a la televisió de casa, amb molta llum. Quina vergonya.

Recordo que l’estiu que vam anar a Mallorca amb els pares, dinant un dia a la Cafeteria Terminus de la plaça d’Espanya (em sembla), prop de l’estació (a Palma), un noi que hi havia en una altra taula (amb una noia i una senyora) i jo ens vam estar mirant quasi tota l’estona. El trobava tan interessant! Jo tenia 16 anys i ell, almenys 8 o 10 més que jo. I recordo que, demanant només una hamburguesa, et portaven una safata amb tot d’acompanyaments.

Recordo alguna tarda d’estiu que anàvem a pescar al riu. Allà asseguts i quiets vigilant el tap vermell de suro de la canya, s’hi estava tan bé, fresc i amb una sensació de pau ... Només se sentia algun cant d’ocell, el vent entre els arbres o algun xipolleig a l’aigua.

Recordo com ens agradaven les merengues de Can Negre.

Recordo quan els pares ens portaven a les Fires de Girona, a la Devesa. Els caballitos, la nòria, la tómbola ... i acabàvem anant a menjar un “perro caliente” (ho dèiem així) a Can Duran; la mare, un entrepà de pernil dolç o de formatge, perquè havia de vigilar amb la sal.

Recordo el seat 1.500 que tenia el pare: blau marí amb els seients de color vermellós.

Recordo que vaig veure el “Cyrano” d’en Flotats 6 vegades en directe. No sé si era la quarta vegada, en Flotats anava molt embalat; en arribar a un tros molt llarg que parlava de nassos, es va quedar en blanc i va dir: “Ai, ara no me’n recordo ... Bé, és igual ...” I va continuar com si res; suposo que el públic no se’n va adonar, però jo i la meva amiga, que sabíem què tocava, ens vam quedar un moment sense respir.

Recordo la primera vegada que vaig anar a escoltar en Sisa a Zeleste (al carrer Argenteria); em va fascinar; hi vaig haver de tornar un altre dia.

dijous, 10 de juny de 2010

Marc Vicens

Recordo el primer sexe tocat. Era francesa. –Tu as des condons? Era a Lectoure, en un intercanvi amb un Institut de Montpeller. Feia calor.

Recordo la primera vegada que vaig travessar una piscina de 25 metres nedant com un gos. Em van donar un diploma. Cinc minuts abans de tirar-me a l’aigua tenia un terrible mal de panxa.

Recordo les truites que feia la meva àvia al bar. Una vegada en va fer 150 de seguides, de dos ous. Era per la festa major de Cornellà del Terri.

Recordo una pilota que em van regalar. Era de hàndbol, tot i que jo jugava a futbol. Era gastada i tenia restes de pintura groga enganxada al cuir.

Recordo l’olor de pomes podrides que feia l’entrada de la meva besàvia, a Sant Pere Pescador. Hi anàvem els diumenges després de la platja. Berenàvem pa amb xocolata de veritat.

Recordo la sordesa del meu avi. Mai no vam tenir una conversa fluïda. Sempre ens enteníem.

Recordo el meu primer partit de futbol. Vestíem tots la mateixa samarreta, però no els mateixos pantalons ni mitjons. No hi havia cap combinació igual. Samarreta vermella amb pantalons blaus i mitjons blancs; samarreta vermella amb pantalons vermells i mitjons ratllats verds i blancs; samarreta vermella amb pantalons blancs, amb una ratlla blava i mitjons negres...

>>Bloc de l'autor

Josep M. Muñoz

Recordo l’olor del tabac de pipa —ros, de Virgínia—, que fumava el meu pare, i que impregnava l’habitació on ell, tancat, escrivia. Era una olor particularment agradable. Tant, com per encapçalar aquests records.

Recordo que, per preservar la humitat del tabac, el meu pare posava peladures de poma dins del saquet del tabac.

Recordo que una de les marques de tabac que ell solia fumar es deia Prince Albert. El paquet era vermell i tenia una silueta, en negre, del príncep d’Anglaterra. Era, n’estic segur, una manera de demostrar la seva anglofília.

Recordo que la meva mare fumava una marca de cigarrets, Craven A, que no he tornat a veure mai més. Més tard, i durant una època, solia fumar toscans, amb l’escàndol, real o fingit, d’alguns homes —i, potser també, d’algunes dones.

Recordo la moda dels cigarrets mentolats. En Joan Fuster els fumava. Ara, fa molt de temps que no veig ningú que en fumi. Potser els han prohibits.

Recordo quan vam descobrir, amb en Jaume Badia, els purets Davidoff. Els vam comprar en un estanc del Born de Palma, ara fa tants anys. L’estanquer ens va dir que eren una cosa “assuixí” de petita.

Recordo que, en els pobles i les ciutats petites, la gent es donava el número de telèfon dient només les darreres quatre xifres: les dues del principi eren les mateixes per a tothom.

Recordo que el meu avi matern era un home silenciós. Havent sopat, sortia al balcó —vivia a Tarragona i el vèiem més a l’estiu— i fumava en silenci. Ara entenc com devia apreciar aquells moments.

Recordo que el meu avi ens demanava, els diumenges que érem allà, què volíem de postres, si gelat o mantecado. No vaig estar mai segur de la diferència que hi havia entre totes dues coses.

Recordo que les fotos fetes amb la Polaroid perdien color a mesura que passava el temps.

Recordo, d’adolescent, un viatge a Suïssa. A Zuric vam seure en una cerveseria i ens va atendre una dona que tenia uns pits immensos, com els de l’estanquera d’aquella pel•lícula de Fellini, Ammarcord.

Recordo que, en el dialecte de Roma, “ammarcord” vol dir “Me’n recordo”.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor

dimecres, 9 de juny de 2010

Isabel Sucunza

Recordo quan, a les 8 del matí, sonava la sirena de la fàbrica i, immediatament, la meva mare deia: "Arriba, que ya ha sonado la sirena!!"

Recordo quan no portava fets els deures al cole, que abans de sortir al carrer, al portal de casa, m'aturava un momentet i demanava a Déu que en arribar al cole i obrir la llibreta me'ls trobés fets.

Recordo quan dir "joder" era un pecat molt gros.

Recordo un dia que va trucar la meva àvia. La meva mare va estar parlant amb ella una estona i quan va tornar a la cuina, tot veient la seva mala cara, li vaig preguntar què passava i em va dir: "Que la tia Carmen está muy malita". Jo vaig preguntar: "Se ha muerto, ¿verdad?" No recordo si em va respondre. Jo devia tenir uns sis anys i en aquell moment, estava recolzada a la porta de la nevera.

Recordo que als meus germans i a mi, ens feia por el passadís tan llarg, que feia una L al mig, de casa dels meus avis, i que ens aguantàvem el pipi fins que un altre també en tenia ganes, per a no anar-hi sols. Recordo que l'habitació de la tia Carmen estava al mig del passadís i que, abans d'anar al lavabo, preguntàvem mil vegades si aquella porta estava tancada.

Recordo quan el meu pare em portava al seu despatx i m'hi deixava tancada fins que acabava els deures. Recordo que em deia que volia totes les divisions amb la "prueba del nueve hecha" i recordo que moltes vegades el cridava tot dient que ja estava, ell mirava les divisions i em deia: "Pero no ves que la prueba del nueve no te da bien"; i jo: "Pero está hecha". Llavors ell seia i les tornava a fer amb mi.

Recordo estar sola al despatx, aixecar l’escriptori de pell i veure que el meu pare hi tenia un llibret amb les instruccions per a fer el cub de Rubik. I recordo preguntar-li si l’havia aconseguit fer mai i ell respondre: "No, es imposible".

David Nel·lo

Me’n recordo quan vivia a Budapest del fred que feia al tramvia 6-4, camí de casa. El tramvia avançava gairebé desbocat per l’avinguda Lenin i els que no dúiem guants ens agafàvem a la barra metàl•lica amb la punta dels dits per no passar tant de fred. Hi havia parelletes de joves que seien al mateix seient, ella a la falda d’ell, i es xiuxiuejaven alguna cosa i es feien petons. Hi havia homes i dones que sortien cansats de la feina i duien bosses de plàstic plenes de menjar que havien comprat als supermercats de l’estat. als ABC. Eren unes bosses d’un plàstic gruixut i fort, moltes lletges. I aleshores hi havia el moment gloriós en què el tramvia creuava el pont de Margit i s’aturava a la parada de l’illa Margit. Des de la finestreta es veia tot el Danubi i l’edifici del Parlament hongarès. I tot això m’ho mirava i vés a saber si ho retenia o en què pensava en aquell instant. Potser m’entretenia a mirar el meu veí que llegia el diari vespertí que es deia Esti Hirlap i que hi havia venedors ambulants que l’anunciaven cridant fins esgargamellar-se. O potser em mirava una noia hongaresa que era guapa i que a mi m’ho semblava més pel fet de sentir-me sol a Budapest. I encara haurien de passar uns quants mesos fins que no arribés la primavera, la primavera hongaresa que és molt més espectacular que la primavera mediterrània pel fet de ser un autèntic esclat de vida, de joia, de sang que torna a córrer per les venes. I probablement és per això que hi ha una dita hongaresa que diu que quan ve la primavera és hora de deixar la vella novia per prendre’n una de nova. I aleshores en el mateix tramvia 6-4 les noies anaven amb uns vestits lleugers o unes samarretes ajustades i quan el tramvia corria per l’avinguda Lenin era una visió fascinadora de veure tots aquells pits que botaven amb el sacseig i la velocitat del tramvia. I vet aquí que en una tarda vagarosa baixava a la parada de l’illa Margit i anava a passejar per aquelles avingudes plenes d’arbres centreeuropeus i em quedava encantat mirant l’aigua del Danubi que colava, colava, i jo potser pensava en altres coses mentre la vida colava, colava, com el Danubi...

>>Web de l'autor

Carmen Pi-Sunyer

Recordo un sombreret blanc de palla amb una cinta blava, crec que és el primer record que tinc d’un regal.

Recordo mirar pel balcó per veure com arribava la meva germana de l’escola, jo encara no hi anava.

Recordo que la meva germana anava a l’escola Montessori.

Recordo que vivíem a Caracas.

Recordo el vaset de plàstic que em van comprar per anar a l’escola i fer-lo servir.

Recordo que no em deixaven menjar gelats perquè estaven fets amb aigua del Guayre.

Recordo un nen que va posar el peu sobre la meva moneda de 10 cèntims que m’havia caigut.

Recordo a la señorita Victòria.

Recordo a en Rossend i la Núria baixant d’un taxi amb un regal molt gran per a mi. El regal era un salvavides amb forma d’ocell.

Recordo la disfressa de xinesa.

Recordo el telefèric que pujava al pico Humboldt.

Recordo que al pico Humboldt hi feia fred, a Caracas no.

Recordo que em vaig marejar en el telefèric que pujava al pico Espejo i que la meva mare es va preocupar.

Recordo que ens vàrem aturar en un hotel de la carretera perquè la meva mare tenia mal de cap.

Recordo els platanets que compràvem quan tornàvem de Puerto Azul, eren boníssims.

Recordo que vaig caure de l’hamaca a Caribana, ningú ho va veure.

Recordo les onades de Playa Oceánica.

Recordo que no em deixaven cantar el divendres sant.

Recordo el bungalow de Camurí i que el meu pare va quedar vermell i blanc degut al sol. La Montse li va dir que semblava fresas con nata.

Recordo que el Dr. Peltzer ens explicava perquè els globus terrestres tenen l’axis en diagonal.

Recordo a la Sra. Peltzer i a la seva fill Mari Jan.

Recordo en Roy i quan el varem comprar. Es va amagar darrera de la rentadora i no volia sortir.

Recordo la Mixeta i els seus gatets, cada any. En Roy els hi feia de pare.

Recordo la planxadora, es deia Carmen i va tenir una nena que es va dir Blanca Marina.

Recordo el singlot de la Blanca Marina i el trosset de cotó que li posaven al front perquè li passés.

Recordo l’altra planxadora que es deia Ana. Fumava els cigarrets amb la punta encesa cap endins.

Recordo a la minyona Rosa i a les monges que es cuidaven de la Baba.

Recordo al Babi i com caminava arrossegant els peus. Quan veia els seu llibre al prestatge del passadís, s’aturava, l’agafava i fullejava, llavors deia “que en sabia de coses!!”

Carmen Pi-Sunyer
Mèxic, 1952

Carles Torner

Recordo el dit que assenyalava un moll buit del port de Buenos Aires: “Allí, fa molts anys, hi havia un edifici de duanes d’on s’escapà el teu tio Antonio.” Vaig veure, damunt del moll buit, una porta oberta.

Recordo com cridava la mare quan el meu germà petit tenia convulsions. Després, durant dies, setmanes, les mans d’ella amb la marca de les dents clavada al tou dels dits.

Recordo que sortia a la galeria de casa a mirar com jugaven a bàsquet i a sentir com cridaven “Alabí, Alabá, Alabimbombá, Esclavas, Esclavas y nadie más.”

Recordo “Climbing up on Salisbury Hill.”

Recordo l’orgull i la por de no fer la fila i de no posar-nos la bata. Creuàvem amb força els braços. Tota la classe unida. Teníem set anys. Fèiem vaga.

Recordo la caixa plena de fèmurs. Jo ajudava el meu pare: n’hi passava un, ell engegava la serra elèctrica i el tallava amb molta cura, seguint exactament l’angle que hi havia traçat amb retolador vermell. Tardes i més tardes d’estiu serrant fèmurs, encolant-los, foradant-los, collant-los, posant-los amb precisió a la màquina que el pare s’havia empescat: anotava amb molta cura el que marcaven les dues esferes del manòmetre situat sota dos èmbols.

Recordo el “Me río de Janeiro.”

Recordo l’Esther, asseguda al fons de la classe, escoltant la ràdio, mentre tota la resta fèiem com si escoltéssim el professor de pretecnologia però sense escoltar-lo gens ni mica perquè només pensàvem en ella, en el que deia o no deia la ràdio, en el Congrés dels Diputats on un tal Tejero tenia segrestat el seu pare.

Recordo “Occidente”, el llibre d’història.

Recordo “Cette blessure où je meurs.”

Recordo la Salseta del Poble Sec. Recordo el gust de Marlboro d’un petó mentre tocaven La séptima luna.

Recordo Siete novias para siete hermanos al cinema Montecarlo.

Recordo que, havent dinat, el tio Antonio s’aturava a la porta del dormitori. S’havia posat el pijama de calça curta i ara feia girar les busques del despertador per a la migdiada. Ens anunciava, amb un somriure d’orella a orella: “Ara farem la siesta.” L’Antonio i la Nelly eren els oncles de l’Argentina i venien cada dos o tres anys, amb la seva amabilitat extrema, per passar els vespres d’estiu ensenyant-nos a jugar a la canasta. Recordo molt i molt bé que ningú no va pronunciar mai a la meva família la paraula “exili”.

Recordo que Perec va guanyar un torneig de canasta.

Recordo que el professor de biologia, el senyor Cairó, va arribar a classe amb una vintena de discos sota el braç. “No m’hi caben a casa, va dir, i per això n’he triat un pensant en cadascun de vosaltres.” Vaig esperar fins al final de la llista (com en aquesta presentaicó, perquè Torner comença per T) per rebre el “Gitanitos i morenos” del Gato Pérez. Recordo que no entenia com el meu professor de biologia em podia conèixer tant.

Recordo “Que sempre fos setembre.”

Recordo enrampar-me i, amb pànic, no saber com deixar d’estar enrampat.

Recordo les campanes de Taizé.

Recordo la planxadora. Xerràvem molt després de berenar, en tornar d’escola. Una tarda em va ensenyar a planxar amb aquella màquina. S’havia de tibar bé el llençol, o la talla, i amb el peu pitjar el pedal que feia baixar la planxa i girar el rotlle, tot això sense deixar de tibar perquè no s’hi fessin arrugues, i sense cremar-se els dits. Mentre jo practicava li vaig preguntar: “I tu, a l’Uruguay, que hi feies abans de venir aquí.” Ella contestà: “Hi dirigia una escola.”

Recordo l’orxata, tan fresca que et feia mal a la gola, de “La Jijonenca.”

Recordo el tacte de la funda de paper encerat on guardàvem el disc d’Atahualpa Yupanqui.

Recordo que em feien més mal les costelles que no l’ofegar-me tota la nit.

Recordo la palmera de Segur de Calafell. Un vespre, el tio Antonio em va portar a seure a la fresca sota la palmera, tot bevent una orxata, i en comptes d’explicar com sempre històries amables de l’Argentina m’ho va abocar tot: la batalla de l’Ebre, el pas a França, el camp de concentració d’Argelers on, gràcies a la diplomàcia dels Sanahuja, i a que sabia francès, va esdevenir l’encarregat de negociar amb les autoritats franceses que els canviessin el pa podrit i ple de cucs per alguna cosa menjable. Mentre em deia que els tres germans dormien premuts l’un contra l’altre en un clot a la sorra s’agafava els braços tot tremolant com qui té fred. M’explicà com n’havia estat, de perillosa, la fugida a Amèrica. Finalment, el detingueren a la frontera entre Xile i l’Argentina. El funcionari del port de Buenos Aires que l’havia de deportar a Espanya va sortir un moment de l’oficina on estava interrogant el meu oncle i va deixar la porta oberta. Recordo nítidament aquella porta oberta. De bat a bat. El meu oncle va dir “Vaig dubtar molt què fer, com podia saber que era la meva salvació?” Travessà la porta, fugí, evità la deportació, i per això ara, sota la palmera, amb l’orxata a les mans, m’ho podia contar.

Recordo la primera quebequesa que vaig conèixer. Es deia Julie. Em regalà un llibre de poemes seus, manuscrits, i també un adhesiu amb l’escut del seu país. Hi vaig llegir: “Je me souviens.”

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

dimarts, 8 de juny de 2010

Ron Padgett (traducció de Josep M. Muñoz)

Recordo que m’arribaven cartes adreçades a mi, amb el meu nom i el meu carrer, seguides a l’altra línia per la paraula Ciutat. Que volia dir la mateixa ciutat des d’on havien estat enviades. Podia haver estat tan simple, la vida?

Recordo l’anyil, un líquid d’un blau intens que es venia dins una ampolla de color blau fosc i que s’afegia a la bugada perquè tornés més blanca. No era lleixiu. No recordo què era.

Recordo que em vaig sentir molest amb García Lorca perquè em va fer sentir com si plorés per una cosa que podia no haver succeït mai. Hi ha una fotografia seva de l’any 1929 on s’està dret al costat d’una gran esfera sobre un pedestal de granit que també sosté un rellotge de sol, al campus de la Universitat Columbia. En passar pel rellotge de sol aquest matí, m’he adonat de sobte que Lorca havia posat en aquest mateix lloc ara fa setanta anys, pocs anys abans que fos assassinat. Era com si hagués estat aquí tot just fa una estona. Aquesta mort tan brutal, tan estúpida! Els ulls se m’han omplert de llàgrimes. Però pensant-hi millor, he trobat difícil de creure que algú hagués posat una esfera tan gran en aquest lloc: s’hauria interposat entre la llum i el rellotge de sol, oi? Més tard, quan he examinat la foto una altra vegada, he vist que va ser feta aquí. Però i l’esfera? M’agrada perquè em distreu de la idea de la seva mort.

Recordo que la primera vegada que vaig sentir en Joe llegir el seu Me’n recordo. L’impacte del plaer va ser substituït ràpidament per l’enveja i la pregunta, “Per què no hi havia pensat jo?” El plaer estètic arriba en formes i graus diversos, però l’enveja només arriba quan admires de tot cor l’obra nova d’algú altre. Envejar el talent d’una persona que estimes és particularment bonic i vigoritzant. I ni tan sols has de respondre la pregunta.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

Jaume Subirana

Recordo que el carrer feia pujada.

Recordo just a l’inici, a tocar amb el Passeig de Sant Gervasi, una torre amb un petit jardí polit i tres graons fins a la porta d’entrada. Ara és una casa de pisos amb caixers de ‘La Caixa’ al racó on creixien flors.

Recordo els clots dels arbres, i l’escorça i les capçades que vaig trigar anys a saber que eren de til•ler, i l’olor forta a les nits de juny i flors aixafades a terra que amb la calor se t’enganxaven a la sola.

Recordo la torre d’inspiració moresca, i la de davant de casa sense gràcia que algú va comprar i va restaurar (“Cent milions”), i la del parvulari, i la que durant anys va semblar buida, i l’altre col•legi on acompanyava els pares a votar i a on uns dies després anava a mirar el nombre de vots dels meus partits, que se solien comptar amb els dits d’una mà.

Recordo un trist local comercial on anaven obrint negocis que duraven pocs mesos.

Recordo les ambulàncies aparcades a l’entrada d’urgències quan van convertir La Rotonda en hospital per a moribunds. I els ambulanciers allà muts, fumant displicents, desvagats.

Recordo la vorera desigual, vella i esberlada.

Recordo que amb els divuit acabats de fer em vaig treure el carnet i com costava trobar lloc per aparcar.

Recordo un gual cada pocs metres.

Recordo la història que el pare explicava que els explicava als possibles compradors quan construïen la casa per justificar que no tingués pàrquing: “Miri el carrer” (no hi havia ni un cotxe). “I si algun dia s’arribés a omplir, encara tindríem la gran reserva de l’Avinguda del Tibidabo...”

Recordo el soroll de les rodes de ferro del Tramvia Blau esgarrinxant els rails en arribar a la parada, i una campaneta. I que l’esgarip metàl•lic em vibrava als queixals.

Recordo la piuladissa d’ocells al carrer.

Recordo la guineu de pedra de la barana d’entrada al gran menjador de La Rotonda. I les fotos del casament dels pares, on sempre penso que he de buscar la guineu i mai no ho he fet.

Recordo la professora del taller de fotografia que vivia al nostre carrer i que el primer dia del taller em va confondre amb una nena.

Recordo la tarda de diumenge que vaig sortir a fer fotos amb la càmera bona del pare per a aquella professora.

Recordo que la tarda de diumenge que vaig sortir amb el Quico a fer fotos un parell de quinquis més baixos que nosaltres, amb una navalla respectable a la mà del que duia la veu cantant, ens van atracar i se’n van endur la càmera.

Recordo la navalla, i que tremolava.

Recordo que ens van fer entrar a empentes en un solar i ens van lligar les mans amb una cinta negra de plàstic dur que hi devia haver per terra, i que després d’implorar-los un d’ells va obrir la càmera i en va treure d’una estrebada el rodet. I el rodet va recargolar-se com la cinta que ens tallava els canells i, és clar, es va velar tot.

Recordo que a la meva família el número de la sort és el tretze.

Recordo el títol i la data de l’encíclica social de Lleó XIII: Rerum novarum, del 1891.

Recordo aparcar el cotxe a Lleó XIII a la nit, amb el bon temps, i aquells metres de camí fins a casa surant en el silenci i en l’olor de l’exaltació.

Recordo mirar amunt arribant a casa tot i saber que el sobreàtic no es veia des del carrer.

Recordo que mai no hi havia ningú a cap finestra.

Recordo les claus al pany de la porta del carrer i la força exacta que calia fer contra els llistons metàl•lics, empenyent una mica amb el peu a la placa de fusta.

Recordo la portera, la Concha, i la seva filla, l’Emilia, que va heredar la porteria però no la volia.

Recordo quan ens van instal•lar l’intèrfon.

Recordo a la paret a l’entrada una gran foto en blanc i negre d’un mapa antic de Barcelona. I la d’un llac de muntanya als Pirineus. Però només n’hi havia una.

Recordo les bústies a tocar de la taula buida de la portera, i amb quin delit obria la nostra esperant carta quan ja en vaig tenir clau.

Recordo el passadís que anava cap a l’ascensor i, a l’altra banda d’un vidre, a mà dreta, un racó estret amb quatre plantes que no sé qui regava.

Recordo la pasta negra dels botons de l’ascensor.

Recordo la maneta de llautó, la porta de fusta, les portes interiors metàl•liques pintades de gris de l’ascensor i el soroll que feien, i recordo l’impuls lent ascendent de la caixa i com remugava amunt fins al final del trajecte.

Recordo (i reveig sempre només que tanqui els ulls) els verds i els blaus de majòlica de la cúpula de La Rotonda des de la terrasseta del menjador.

Recordo casa nostra com casa meva, dalt d’un carrer que fa pujada.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor

Brane Mozetic (traduït per Simona Škrabec)

OBLIDAR QUE AL NOSTRE CAMP DE MORESC S’HI VA REFUGIAR
una cérvola ferida i l’avi va fer cridar els caçadors perquè se
l’enduguessin, tan petita, tan indefensa.
Oblidar els nois que tenien els seus secrets i
els amagaven davant meu. Si alguna vegada els preguntava
em deien: Tu ets massa petit. Sempre he estat
massa petit i mai vaig saber què tenien entre ells.
Oblidar el nen que es va enamorar de mi a la guarderia
i em feia petons sense parar mentre les senyoretes
se’n reien: Però si no és una noia!
Oblidar la tremolor imperceptible, la febre que m’inundava
el cos quan els companys de classe, un rere l’altre,
venien a casa meva. Els feia classes de reforç perquè
tenien males notes i la gent creia
que jo els podria ajudar. Els nois me’ls van enviar a
mi, les noies a una companya.
Oblidar que la mirada se’m desviava cap als primers pèls,
que les hores de gimnàstica preferia fer-me el malalt per
poder seure al banc del gimnàs i
mirar-los com corrien rere la pilota.
Oblidar els primers escrits, destinats a aquests nois.
Oblidar les borratxeres desesperades perquè només així,
només així, m’atrevia a tocar el meu primer amor.
Oblidar tot el que va venir després.
Oblidar la primera xicota que es feia l’estreta tot i que jo
sempre m’insinuava. És increïble com n’estava,
de necessitat, aleshores!
Oblidar l’home que, enganyat pels meus cabells llargs
i el meu cos fràgil, em va cridar i quan em
vaig girar, això va passar a les escales de l’escola, va obrir
el seu abric vell i em va mostrar
una polla lletja, vermella.
Oblidar el fàstic que vaig sentir dins meu i la
tendresa amb la qual mirava els ulls blaus del company de classe.
Oblidar el temps en què vaig girar l’esquena al món dels homes,
i la dona que em va ajudar a fer-ho. Les nostres
estades precioses al costat del mar, quan em pensava
que la vida era el vaivé de les ones.
Oblidar que em sentia amenaçat per l’amabilitat del padrastre,
de manera que en fugia perquè tenia por que les
seves abraçades volguessin alguna cosa més.
Oblidar que no sé dir moltes coses, que hi ha moltes
coses que no sé dir i que prefereixo amagar-me, callar,
oblidar. Ah, Joe Brainard, val més oblidar,
oblidar tot allò que em furga la ferida
i que no em deixarà tranquil fins a la mort. Oblidar, oblidar.
A vegades a la meva habitació hi ha un silenci terrible
i una foscor més terrible encara.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

>>Web de la traductora

Jordi Puntí

Recordo la matrícula del nostre R-6 blau: B-8854-AK. Recordo que, quan vam tenir l’accident que el va destrossar per sempre, se’m va rebentar una ampolla de llet a la cara i el meu pare es pensava que m’havia buidat un ull.

Recordo que l’hermano Miguélez em va dir una vegada: “Puntí, eres más tonto que Abundio, que hizo una carrera solo y quedó segundo”.

Recordo el quiosc de can Pallàs, al carrer del Pont. La porta grinyolava quan l’obries i sonava una campaneta. Recordo la senyora amb els cabells rossos i el monyo recollit amunt, com una valquíria. Recordo que hi compràvem una revista verda que es deia Lib i, per dissimular, el diari Sport.

Recordo els segells del món que sortien a les rajoles de xocolata Cémoi.

Recordo una visita escolar a la casa de gasoses Chaparrita. Recordo l’olor dolça del dipòsit de gasosa, i que vaig dir en veu alta: “M’agradaria banyar-m’hi”.

Recordo una vinyeta d’un tebeu on un pirata tallava pernil dolç amb l’espasa i deia: “¿Verdad que son finitas mis lonchas?”.

Recordo uns quants futbolistes del Barça que portaven bigoti: Migueli, Amador, Calderé, Rojo i Sánchez-Jara. Recordo que en Migueli era en “Tarzán”, en Calderé era el “noi de Vila-rodona” i en en Rojo li deien “l’obrellaunes”.

Recordo les calcomanies que sortien en uns xiclets.

Recordo que la primera dona de l’escriptor Evelyn Waugh també es deia Evelyn, i que els amics els deien l’Evelyn-ell i l’Evelyn-ella.

Recordo que la primera cançó dels Smiths que vaig escoltar va ser What difference does it make?

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

Manel Ollé

Recordo quan jugava amb el meu germà i el seu amic invisible.

Recordo un cel plujós de mercuri vist des de la finestra d’un autobús al carrer Trafalgar de finals dels anys seixanta, recent tornat d’El Salvador, centramèrica, on havia viscut dos anys.

Recordo els racons foscos i humits de l’escala del parvulari on estudiava, a un principal del carrer Unió, prop de les Rambles, al que llavors era el districte cinquè.

Recordo la penombra fresca que quedava rere les persianes de fusta a l’estiu mentre escoltava estirat a terra un single de Matt Monro o potser de Gilbert O’Sullivan.

Recordo quan jugàvem a saltar sobre la pila d’avellanes del terrat de la casa del padrí a Constantí.

Recordo la fredor desangelada que em transmetien la llum, els racons morts i el mobiliari de les oficines bancàries del Passeig de Gràcia de principis dels anys setenta, potser perquè el meu pare -que era a l’atur- hi anava a treure els últims estalvis, però llavors jo no ho sabia.

Recordo com avançava dia rere dia l’obra del bloc de pisos del Passeig Sant joan que es veia de lluny des de la finestra de l’aula dels Maristes on estudiava tercer de bàsica.

Recordo l’ofec dels jerseis de coll alt, en especial d’un de color verd soldat, amb la bandera nord-americana.

Recordo la perplexitat que em va produir escoltar per primer cop Like a rolling Stone, amb onze o dotze anys, de peu al mejador del pares davant del tocadiscs que hi havia entre la peixera i el televisor.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor

Biel Mesquida

Record l’olor forta de les roses de tots colors que omplien la bacina quan feia d’escolanet a l’església de Sant Josep de Manacor. Abans d’entregar una rosa a cada persona que donava una almoina, l’ensumava.

Record un globus molt vermell, que mumare em va comprar a la fira del Ram. No vaig plorar quan es perdia damunt els terrats però vaig sentir com un clau al pit.

Record els dinars familiars de Nadal a cal padrí de Santa Maria del Camí. Allò era un banquet al voltant de la taulota de fusta gran i el•líptica de cirerer on ens assèiem tots —pares, oncles i cosins— presidits per la padrina Joana i el padrí Biel. El nombre de plats era infinit, com l’alegria general, però dins els tels del temps només em veig damunt una cadira recitant el poema après de cor i, després, besant la mà del padrí quan em donava un sobre blanc amb el meu nom on hi havia un bitllet de cent pessetes.

Record els nervis per tota la panxa que vaig passar per anar, als meus disset anys, totsol i entotsolat, des d’una pensioneta de mala mort rere la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a la Universitat, on havia de fer l’examen per poder matricular-me de Ciències Biològiques. No em vaig perdre.

Record els dies de verema i, sobretot, quan trepitjàvem els raïms dins el cup amb tot d’homenots amb els peus ennegrits pel suc i la rapa i amb els braços aferrats a unes cordes del sostre. Allò era un ball inacabable d’olors, de cossos, de suades, de sensacions noves. Després, al vespre, rere el gust d’un sopar amarat de vi negre, vaig tastar a voler el cos dur d’aquell missatge que m’ensenyà els plaers de la carn encesa i lluminosa dins la fosca del celler.

Record la primera carta al pare, amb una cal•ligrafia anglesa ben neta i polida, on li deia coses que no pensava sense cap vergonya ni penediment. Potser allà, de ben petit, ja aprenia els miratges de la ficció.

Record la primera palla que em vaig fer dins el llit manacorí als vuit anys. Em vaig córrer, però no em va sortir ni una gota de llet.

Record quan mumare em va ensenyar a nedar: em va dur damunt l’esquena fins a un llagut enmig del mar, em va deixar aferrat a la barca i va partir dient: vine! No sé com ho vaig fer o desfer, però amb manotades, braçades i peuades vaig arribar fins a la vorera, on ella m’esperava amb els braços oberts.

Record la música i la lletra d’Only you i el meu cos aferrat a un altre cos amb tota la follia i la desesperació del desig fora corda, una nit al carrer del Carme 42-2 de Barcelona just davant les teulades de la Biblioteca de Catalunya.

Record l’Àngel de la Mercaderia de la portalada de la Llotja de Palma una nit de març de 1969: just davall les seves ales de pedra maresa vaig trobar l’amor encarnat.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor

Josep M. Fonalleras

Recordo un tub que contenia una mena de pasta que després barrejaves amb aigua freda i es convertia en orxata de xufla. Venien el tub a Can Rebull i després bevíem el litre d’orxata asseguts al balcó de la Rambla.

Recordo les patates fregides que compraven al supermercat Star de Platja d’Aro. Era diumenge i tornàvem de la platja. Ens menjàvem les patates, olioses, a dins del 600 i recordo que no hi posàvem quetxup ni res, potser maionesa.

Recordo haver taral•lejat “Have yourself a Merry Little Christmas” mentre llegia el “Recordo Judy Garland...” de Joe Brainard. Diu que és una cançó “tan i tan trista” i és cert. Recordo que cada Nadal l’escolto i cada any em sembla més trista.

Recordo haver plorat cada vegada que veig l’última escena de’ “Els morts” de Houston. Quan en Donal McCann s’acosta a la finestra i neva sobre Irlanda, sobre els vius i sobre els morts.

Recordo haver escoltat Niccola di Bari. Recordo que em sabia de memòria la cançó del “cuore è uno zingaro” i recordo “Zaponetta ti porto nel cuore”.

Recordo la tomba de Rafael al Pantheon. Recordo en Modest Prats, que va ser el primer que em va traduir el poema en llatí de Pietro Bembo. Recordo els antipasti de la Vecchia Roma, a prop del gheto, i aquelles colossals carxofes jueves.

Recordo el cossi d’aram on em banyàvem, de petit, a casa els avis, a Banyoles. El cossi d’aram, el plantaven dalt de la taula del menjador.

Recordo la coca dolça de ca la Gracieta.

Recordo el panteix de la meva mare poc abans de morir. Recordo que la infermera li va pinçar les galtes. Recordo que li deia: “Dolors, m’escoltes, Dolors?”.

Recordo que la Laia va perdre una espardenya dalt d’un telecadira de la Cerdanya el mateix dia i a la mateixa hora que va morir el meu pare.

Recordo que poc abans de néixer la Laia, vaig sopar en un bar on hi havia tres anglesos borratxos. El Manchester United havia remuntat la final contra el Bayern amb dos gols en els últims minuts. Poc després va néixer la Laia.

Recordo haver anat a saludar el senyor Pla, de Palafrugell, quan jo tenia tretze anys. Ens va rebre sota la xemenia amb una bata de quadres vermells.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor

Josep-Anton Fernàndez

Recordo quan estudiava i m'interessava la psicoanàlisi però no en tenia ni idea, ni entenia res, ni sabia per on començar. I si he de ser sincer, era una miqueta gandul.

Recordo que una tarda, quan em faltava poc per acabar la carrera, em vaig trobar a prop de l'Ateneu un professor (era dels importants, però no en direm el nom). En aquell moment s'estaven discutint uns plans d'estudis nous, i li vaig proposar que el departament oferís assignatures de tipus temàtic i amb un enfocament més teòric. "Per exemple", li vaig dir, "una assignatura sobre la narrativa dels anys trenta, estudiada des d'un punt de vista psicoanalític." Ell em va respondre: "I qui la farà, aquesta assignatura?" Jo no li vaig dir res, però vaig pensar: "Doncs tu mateix, per exemple."

Recordo la meva perplexitat davant la reacció de sorpresa d'algunes persones a Catalunya quan els explicava el meu tema de tesi.

Recordo la primera vegada que algú em va dir: "Relaxa't i digues el primer que et passi pel cap". Una sensació d'alliberament increïble, però seguida per una altra de pànic, gairebé com si m'hagués d'estavellar contra una paret.

Recordo una frase d'Adam Phillips en un llibre (fantàstic, fascinant) sobre Freud i Darwin. Phillips diu que per poder fer la lliure associació d'idees que constitueix el mètode de la cura psicoanalítica, el pacient ha d'abandonar molts del seus lligams emocionals previs: amb els seus pensaments i associacions habituals, amb el seu desig de ser acceptat i acceptable, amb la mateixa idea que hi ha un tema concret del qual ha de parlar. "La lliure associació d'idees", diu Phillips, "és semblant al dol; és un procés de deseiximent que allibera energies amagades." (He fet trampa; no em recordava de la frase sencera i l'he anat a consultar al llibre, que si a algú li interessa, es diu Darwin's Worms.)

Recordo el funeral del meu pare.

Recordo la nit que es va morir el meu pare. Feia menys d'una setmana que havia tornat a Londres. Aquell vespre havíem anat a veure Twister: una pel•li sobre tornados, i poc m'imaginava el que se m'acostaria a mi unes hores més tard. Cap a dos quarts de dues de la nit em va trucar el meu germà gran per dir-me que el pare havia tingut un atac de cor. De fet, ja era mort, però m'ho va explicar d'aquesta manera perquè tingués prou serenitat per trucar a British Airways i comprar un bitllet d'avió. L'endemà, vaig passar-me tot el vol intentant contenir les llàgrimes. Recordo que em vaig endur una tesina de màster per corregir; era sobre Montserrat Roig. Uns anys després, en una revista d'antics alumnes de la universitat vaig llegir que aquella estudiant s'havia mort.

Recordo quan els diumenges el meu pare ens portava al Mercat de Sant Antoni a comprar llibres vells. Una vegada, jo deuria tenir uns deu anys, vaig notar que algú em tocava el cul. "Quina cosa més estranya", vaig pensar. Em va semblar que allò devia ser accidental, amb tanta gent que intentava obrir-se pas fins a les parades. Em vaig girar i darrere meu hi havia un senyor alt amb un abric negre. No li vaig donar més importància. Però després vaig tornar a notar que em magrejaven el cul. No recordo si vaig sentir plaer o por o què, o una barreja de tot plegat. "Què vol de mi, aquest senyor?", vaig pensar. No en vaig dir res a ningú.

Recordo, fa molts anys, una entrevista amb Àngel Pavlowski a la televisió. Li preguntaven si les seves lectures l'havien marcat. Ell va respondre que preferia pensar que no, perquè si deia que sí, aleshores més d'una mare televident li diria al seu fill: "Nen, no llegeixis aquest llibre, ni aquell altre, mira com ha acabat aquest senyor que surt a la tele". Vaig pensar que el Pavlowski tenia raó. I mirin com he acabat: explicant que una vegada em van tocar el cul al mercat de Sant Antoni.

Recordo quan vaig perdre la virginitat (els detalls no són gaire interessants, així que els els estalviaré).

Recordo una nit durant el meu segon any a Birmingham. Els estudiants havien muntat Bodas de sangre, de Lorca, i jo vaig tenir el poc seny d'ajudar-los. Vaig fer el paper de lluna, i anava cobert amb un llençol blanc i amb el cos maquillat de color platejat. Després de la funció vaig anar a rentar-me a les dutxes de l'edifici del sindicat d'estudiants, que eren bastant a prop del bar. Mentre em dutxava, de cop i volta es va obrir la cortina de la dutxa i se m'hi va ficar un tio, encara vestit. Ens ho vam passar molt bé.

Recordo la primera vegada que vaig anar al cine. La meva germana em va portar a veure Chitty Chitty Bang Bang. La pantalla em va semblar enorme.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor

Mita Casacuberta

Recordo quan de la “graciosa” en deia xampany blanc.

Recordo la bufetada que em va clavar la meva mare. Recordo que em vaig perdre al carrer Major en una cercavila i que me’n vaig tornar cap a casa. Recordo que vaig picar a casa d’una veïna i que, en comptes de dir que m’havia perdut, li vaig explicar que la meva mare m’havia deixat tota sola dormint, que m’acabava de despertar i que m’esperaria allí fins que em vingués a buscar. Encara no entenc com s’ho va creure ni com no se li va acudir, a la meva mare, abans de mobilitzar la guàrdia civil, parlar amb els veïns de l’escala. Recordo que era la primera vegada que portàvem les meves germanes bessones a veure el Drac. Acabaven de fer l’any.

Recordo que els veïns del primer van tenir unes nenes bessones i que vam baixar amb la meva mare a veure-les. Recordo que després, tot pujant l’escala, vaig dir que jo també en volia unes. Recordo que al cap de poc ja les tenia.

Recordo que va nevar i que a escola tothom estava molt excitat perquè les meves germanes havien dit que queien parracs del cel.

Recordo quan anava a escola amb les meves germanes i les feia anar uns quants metres endavant per fer veure que no les coneixia.

Recordo que el pa amb tomata em feia venir mareig.

Recordo que, abans de sortir de casa, vomitava.

Recordo que estava malalta i que la meva mare no sabia què tenia. Recordo que em va portar al metge i que em va preguntar què em passava. Li vaig dir que no sabia fer la lletra hac, que aleshores es deia hache. Recordo que en un moment, asseguda al seu costat, la vaig aprendre a dibuixar. No recordo la cara que hi va posar la meva mare.

Recordo el dia que la meva mare es va empassar una espina i se li va clavar a la gola. Recordo que era l’hora de sopar i que va haver de demanar ajuda al metge que vivia dos carrers més enllà. Recordo que jo la hi vaig acompanyar i que se m’escapava el riure quan el metge li estirava la llengua i ella s’escanyava. Recordo que m’ho va retreure durant molt temps. No recordo per què m’hi van deixar anar.

Recordo que em posaven unes injeccions que en deien de “fetge” i que, a part de mal, en feien fàstic.

Recordo que el practicant es deia Antoniu i que em feia empipar dient-me Margalida.

Recordo les tiretes amb què la meva mare em mesurava el nivell d’acetona. Recordo que no podia entendre com, al meu pipí, hi havia nat a parar el líquid amb què la meva mare es treia l’esmalt de les ungles.

Recordo l’olor d’acetona.

Recordo que m’agradava l’olor del pegamento Imedio. Recordo que me n’omplia les puntes dels dits i, abans d’assecar-se del tot, me l’arrencava amb les dents.

Recordo que encara m’agradava més el gust de l’Uhu. Recordo que era més dolcet i que, sec, no s’esmicolava tant.

Recordo l’olor de l’esperit de vi.

Recordo que em tancava al lavabo, agafava el cotó de la farmaciola, el deixava ben xop, el xuclava i el llençava al vàter.

Recordo que, a col•legi, quan tenia mareig, em donaven un terròs de sucre amb aigua del Carme. No recordo si se m’espassava.

Recordo que anava a escola el dissabte al matí.

Recordo un dissabte que la madre Carme portava al costat de la toca, molt a prop de l’orella, una miqueta de sabó. Recordo que mai no se m’havia ocorregut que les monges es poguessin dutxar.

Recordo que davant de la porta de col•legi hi havia un quiosc de llaminadures. Recordo que, quan volia alguna cosa, li demanava a la meva mare que em comprés una “porqueria”.

Recordo que les porqueries que més m’agradaven eren la pegadolça, el sidral de taronja i l’arròs inflat.

Recordo el sidral dins d’un cilindre de cartó.

Recordo que la pegadolça servia de cullera per menjar el sidral.

Recordo l’espurneig que feia el sidral en contacte amb la saliva.

Recordo el dia que, abans d’entrar a classe, unes quantes nenes vam decidir pintar-nos els ulls i els llavis amb la pegadolça. Recordo que ens van castigar agenollades als diferents replans de l’escala perquè tothom ens pogués veure bé.

Recordo els retalls de pa d’àngel que venien les monges dins uns sobres de paper molt fi.

Recordo que jugàvem a combregar. Recordo que ens van enxampar i ens van castigar. Recordo que no enteníem per què.

Recordo que una monja em va preguntar si m’agradaria ser-ho. Recordo que li vaig dir que sí.

Recordo els entrepans de pa d’àngel i sidral.

Recordo les monges que, a Girona, anaven de dues en dues a comprar el pa d’àngel a Can Geli.

Recordo que ens agradaven els primers divendres de mes. Era el dia que ens feien anar obligatòriament a missa. Recordo que, si teníem sort i feia sol, convertia les orelles del capellà en dos semàfors vermells.

Recordo quan, per no plorar durant Lo que el viento se llevó, en teníem prou de mirar les orelles de Clark Gable.

Recordo que el meu oncle m’estirava les orelles de per riure. Recordo que m’aterria pensar que m’assemblaria al doctor Spock de Star Treck.

>>Vídeo presentació

Maria Campillo

Recordo els estius al balneari de l'àvia, a Alhama de Aragón. El soroll eixordador de l’aigua picant a les grans tines de marbre i el vapor que inundava la galeria dels banys, i les rajoles dibuixades amb escenes galants i angelets al pastel.

Recordo, del balneari, l’olor del jardí els dies de pluja, els corriols inundats on naufragaven els grills embarcats en vaixells fets amb paper de diari; la mullena de les tauletes de marbre, clavades a terra, que en deien “veladores”, i com miràvem la crescuda del riu (que era el Jalón) des de la “barbacana”.

I recordo la meva sorpresa, molts anys després, quan vaig trobar aquesta paraula, barbacana, a la crònica d’En Ramon Muntaner.

Recordo les golfes plenes de misteris d’un món antic, i on també vaig trobar el que semblava una disfressa, i que era el vestit de bandera d’Espanya que havia fet servir la germana de la mare per cantar davant els ferits italians, derrotats a Guadalajara, quan el balneari va ser Hospital Militar dels franquistes durat la guerra civil.

I recordo d’haver corregut, amunt i avall de l’escala de marbre, de les cuines al replà del mirall, de la capella a la sala de ball, feliçment disfressada de bandera d’Espanya.

Recordo el gust de l’estiu, que és el de les groselles i les móres d’arbre, només comparable, en tornar a Barcelona, al de les castanyes que venia una dona molt gran a la sortida del cinema Alondra del carrer Còrsega.

Recordo l’Escola Montessori del carrer Aribau, el tacte aspre de les lletres negres, enganxades damunt cartronets rosa, amb què vaig aprendre de llegir. I el pot d’alumini que portàvem per quan repartien, a mitja tarda, “la llet dels americans”.

Recordo com m’agradava trepitjar fulles seques a la tardor, el soroll de les campanetes dels tramvies i anar a veure els Reis d'Orient als magatzems El Siglo.

Recordo la nevada del dia de Nadal del 62, fabulosa, i barrejada per sempre més amb el riu Mississipí, perquè aleshores jo tenia 9 anys i, justament aleshores, llegia el Tom Sawyer.

Recordo que, a les monges, em vaig escapar de missa perquè la goma del vel em segava el cap i em feia mal. Em van amenaçar de fer venir els meus pares, i vaig decidir de fugar-me a França. Vaig agafar el ferrocarril a Provença, perquè era l’estació que quedava més a prop, i després de passar un túnel que em va semblar molt llarg, vaig creure que, segons els mapes, havia travessat el Pirineu. Vaig baixar i vaig demanar a un senyor si allò era França i em va indicar un rètol que deia “La Floresta”. Em van dipositar en un tren de tornada, i a casa, que érem molts germans, no es van adonar mai que m’havia fugat a França.

Recordo una fuga de Bach a la catedral de Durham, la llum sobre el mar de les oliveres a Grècia, l’arqueta de Santa Úrsula a Bruges i els tramvies de Lisboa.

I recordo una àguila sobrevolant el món, aturada enmig del silenci vastíssim i mineral d’un capvespre als Sots Feréstecs (però la persona que era amb mi en aquell moment em diu que això va passar al Pla de la Calma).

>>Vídeo presentació

Màrius Serra

Recordo la carta que clavava a la roda davantera de la meva bicicleta amb una pinça d’estendre perquè fes tracatracatrà i semblés una moto mentre pedalava cofoi per Matadepera.

Recordo els concursos de força que fèiem al bar Pere Peral de Vilanova, i que un pescador agitanat sempre els guanyava. Recordo que li deien el Tortuga perquè n’havia pescat una d’enorme.

Recordo que l’àvia Paula no sabia parlar en castellà i que quan ho intentava ens fotíem uns farts de riure.

Recordo el dia que va morir ma germana Mercè. Recordo que la cinta del contestador del meu despatx es va encallar i que només podia sentir els plors de ma mare.

Recordo el Llullu cada dia.

Recordo les trenes pèl-roges de la Susan en un prat de Portmarnock, el primer any que vaig anar-hi a aprendre anglès. Ella tenia setze anys i ho sabia tot. Jo en tenia catorze i no sabia res. Recordo que quan es va treure les calces vaig tancar els ulls un moment per assaborir l’instant. Recordo que l’endemà se’n va anar, però que em va deixar una foto, que encara conservo.

Recordo les revisions mèdiques als Salesians d’Horta. El primer cop que va venir una doctora tots anàvem empalmats.

Recordo les llibretes d’espiral que un estiu vaig omplir amb les dades de països del món. Una trentena de blocs. Recordo que hi posava dades que copiava del Gran Atlas Aguilar: pinacoteques, ciutats, muntanyes, rius, comarques, escriptors... Eren grans miscel•lànies. Recordo que la meva llibreta preferida era la número tres, dedicada a l’Argentina.

Recordo el punt volat en boca de la Maria de Vilanova quan va dir-li a ma mare que estigués tranquiiil•••la, que el nen, referint-se a mi, ja canviaria. Jo acabava de muntar un grup de rock, vestia de cuir i sospitava que la ela geminada era un invent dels catalanistes, però aquella dona sàvia que compartia el seu marit amb un museu i la carpa Juanita va deixar anar aquell tranquiiil•••la amb tota la naturalitat del món i jo em vaig fer catalanista allà mateix.

Recordo la nit que vaig descobrir la paraula belitre. La va dir l’Enric Casasses.

Recordo que, entre els catorze i els setze anys, em vaig enamorar vint o vint-i-cinc vegades, i que si aconseguia intimar amb elles em passava.

Recordo que una vegada em vaig enamorar d’un company de classe, o això em va semblar, i que quan ell va intentar besar-me em va passar de cop.

Recordo haver fet moltes coses d’amagat de ma mare.

Recordo la Susana Estrada.

Recordo el Ramon Barnils.

Recordo que sant Joan Bosco feia jocs de mans.

Recordo la Bàrbara Rey.

Recordo Apala Askatutà!

Recordo el programa sobre els refranys que tenia Joaquín Calvo-Sotelo.

Recordo don Abel, el meu mestre de cinquè als Salesians. L’home era de Burgos i a classe repetia sovint la seva broma predilecta: “los hombres somos masculinos y las mujeres más culonas”.

Recordo el primer conte que vaig escriure en català.

Recordo haver assajat mil frases per acomiadar-me d’algú estimat i després, a l’hora de la veritat, fer-ho en silenci.

>>Vídeo presentació

>>Web de l'autor