dimecres, 30 de juny de 2010

Catalanadelmon

Recordo com m'agradava destorbar a ma mare i a ma padrina mentre plegaven els llençols, passant-hi per sota per fer que se'ls escapés dels dits i haguessin de començar de nou. Recordo tant les escridassades afectuoses com l'olor d'aquells llençols blancs nets i suaus.

Recordo les caminades pels voltants de Prenafeta, amb el pare o amb el padrí, anant a buscar bolets. Recordo que, tant l'un com l'altre, intentaven que aprengués a trobar-ne, cosa que no he acabat de saber mai, però el que sí que em van encomanar fou l'amor incondicional per la muntanya i el correcte ús (i mai abús) de la terra.

Recordo l'olla plena de cargols vius i en aigua, que la mare deixava tota la nit perquè es porguessin una mica. Recordo que, perquè no s'escapessin, posava a sobre de la tapa dos llibres de cuina molt gruixuts i que, una vegada, sí que van escapar-se i vam estar trobant cargols per la cuina una bona temporada.

Recordo les boles de fang que fèiem amb les amigues al col•legi; les deixàvem assecar amagades rere l'escola i l'endemà fruíem pensant en l'hora del pati, quan descobriríem de qui eren les senceres i de qui eren les que s'haurien partit en dos o més trossos.

Recordo l'esperada lectura estiuenca de La història interminable, que llegia mig asseguda mig estirada damunt del llit de l'habitació de dalt de tot.

Recordo els quaderns de repàs de Vacaciones Santillana que, tot i que no em feien falta, em comprava tots els estius i m'entretenia d'allò més.

>>Bloc de l'autora