dilluns, 31 de gener de 2011

Pere Meroño

Me’n recordo del nen del carrer Gènova

I de la seva grossa motocicleta. I me’n recordo que ma mare s’empescava, quan hi tenia memòria, una història ben poc versemblant (...)
Me’n recordo com conta la llegenda urbana i familiar que un nen de 4 anys d’edat, en 1963, un dia que la mare era pencant tot fregant escales, va enfilar-se dalt d’una motocicleta d’important cilindrada i va descendir-hi un tram del carrer Gènova fins a tocar del col•legi de les Monges, les quals restaren bocabadats per la heroïcitat del menut –que era jo un servidor de tots vostès.


Me'n recordo d’aquella mar de barracons de fusta

Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (...), a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya i de l’estat espanyol.
Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs... De gran anomenada.
D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de facilitar-los habitatge digne i adient.
I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros, ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.
Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.
A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional, aquells paratges fins aleshores erms, vacants.
En dono fe: me’n recordo.

>> Bloc de l'autor

El Llibreter

Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.
La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.
Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.
Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel•lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:



>> Bloc de l'autor

Joan Josep Isern

(aprox. 1958) Me’n recordo de la farmacèutica del carrer Ferlandina. Es deia Margarita i durant uns mesos em va posar una injecció cada setmana. Quan li venia un badall, amb el polze feia repetides vegades el senyal de la creu davant la boca. L’ungla era llarga i pintada de vermell.

(aprox. 1958) Me’n recordo de la primera rentadora que vàrem tenir. Era una turbina connectada a un motor que s’instal·lava en el safareig de ciment que aleshores hi havia a totes les cases. La marca era “Allegro” i el comercialitzava l’empresa Francos-Costa, S.L. que estava al passeig de Colom. Ens va funcionar durant un parell d’anys ben bons.

(aprox. 1960) Me’n recordo d’una escola que es deia Nausica. Estava (em sembla que encara hi és) al carrer Muntaner i hi passàvem pel davant cada vegada que anàvem a veure el doctor Bierge. Un dia vaig preguntar a ma mare per aquell nom tan estrany."Serà Nàutica. Es deuen haver equivocat", em va dir. I ja no vaig tornar a pensar-hi més: era un error i prou. Van haver de passar bastants anys per saber qui era realment l’equivocat.

(any 1962) Me’n recordo del dia que vaig entendre com funcionen els fusos horaris. Era a la cuina al costat de ma mare que preparava el sopar i per la ràdio explicaven l’acollida que estava rebent l’astronauta John Glenn pels carrers de Nova York. Quan el locutor va dir que eren les dues de la tarda ma mare va dir: “Vaja, almenys en l’hora anem per davant dels americans”. No se m’ha oblidat mai més.

(anys 1963-1964) Me’n recordo del senyor Sáenz i del dia que ens va explicar què és una paradoxa. Va ser un dels millors professors que he tingut mai. Ens ensenyava llatí, literatura, gramàtica i història a tercer i quart de Batxillerat a l'acadèmia Santo Tomàs de la Gran Via i aquell dia tocaven les figures retòriques.

Primerament ens va parlar del “retruécano” (“tantos hombres sin trabajo, tantos trabajos sin hombre”), però l’apoteosi va ser quan va posar-nos un exemple de paradoxa: “Nunca es más grande el hombre...”, va començar tot posant-se de puntetes i alçant els braços cap al sostre, “... que cuando está de rodillas”, i aquí va cargolar el cos fins acabar amb una solemne genuflexió enmig del passadís que separava dues fileres de pupitres plenes d’alumnes entusiasmats que intuïen que aquella escena que acabaven de viure no l'oblidarien fàcilment.

(Any 2010) Me'n recordo del pare, avui que fa un any que es va morir. Me'n recordo dels tres mesos i mig que va durar la malaltia i de com el seu cervell, després de l'atac, habitava un planeta fosc i inabastable.

Recordo tot el que vaig escriure durant aquells dies (*). I la gentada que, malgrat ser diumenge, ens va fer companyia a Sancho de Ávila en la cerimònia de comiat. I les paraules que en nom de mon germà i meu vaig llegir. I el centenar llarg de correus de condol de lectors del Bloc, la majoria desconeguts per mi.

Recordo també els mesos posteriors. El desmuntatge del pis, el descobriment de papers antics, les fotografies i la progressiva sensació d'orfenesa. Una sensació etèria, com una seda fina que es va adaptant als contorns de l'ànima. Que no fa nosa i que em recorda d'on vinc i cap on vaig.

Una sensació que sé que no m'abandonarà fins al dia que algú dels que vénen darrere meu escriurà un recordatori similar a aquest. Pensant en mi, que ja no hi seré.

(Anys 1955-1957) Me’n recordo de les emissores d’ona curta que es captaven a la ràdio del menjador de casa. Per sintonitzar-les s’havia de girar un botó cap a la dreta i automàticament la llum que il·luminava el dial passava a ser de color vermell. M’atreia la música àrab que constantment s’hi sentia barrejada amb un munt d’interferències i que, lluny de molestar-me, jo atribuïa a la llunyania de les terres amb les que entrava en contacte. Mon pare comentava que jo havia heretat de l’avi l’interès per aquella música tan exòtica. “Era capaç de passar-s’hi hores, escoltant els moros”, em deia...

>> Bloc de l'autor