dimarts, 8 de juny de 2010

Josep-Anton Fernàndez

Recordo quan estudiava i m'interessava la psicoanàlisi però no en tenia ni idea, ni entenia res, ni sabia per on començar. I si he de ser sincer, era una miqueta gandul.

Recordo que una tarda, quan em faltava poc per acabar la carrera, em vaig trobar a prop de l'Ateneu un professor (era dels importants, però no en direm el nom). En aquell moment s'estaven discutint uns plans d'estudis nous, i li vaig proposar que el departament oferís assignatures de tipus temàtic i amb un enfocament més teòric. "Per exemple", li vaig dir, "una assignatura sobre la narrativa dels anys trenta, estudiada des d'un punt de vista psicoanalític." Ell em va respondre: "I qui la farà, aquesta assignatura?" Jo no li vaig dir res, però vaig pensar: "Doncs tu mateix, per exemple."

Recordo la meva perplexitat davant la reacció de sorpresa d'algunes persones a Catalunya quan els explicava el meu tema de tesi.

Recordo la primera vegada que algú em va dir: "Relaxa't i digues el primer que et passi pel cap". Una sensació d'alliberament increïble, però seguida per una altra de pànic, gairebé com si m'hagués d'estavellar contra una paret.

Recordo una frase d'Adam Phillips en un llibre (fantàstic, fascinant) sobre Freud i Darwin. Phillips diu que per poder fer la lliure associació d'idees que constitueix el mètode de la cura psicoanalítica, el pacient ha d'abandonar molts del seus lligams emocionals previs: amb els seus pensaments i associacions habituals, amb el seu desig de ser acceptat i acceptable, amb la mateixa idea que hi ha un tema concret del qual ha de parlar. "La lliure associació d'idees", diu Phillips, "és semblant al dol; és un procés de deseiximent que allibera energies amagades." (He fet trampa; no em recordava de la frase sencera i l'he anat a consultar al llibre, que si a algú li interessa, es diu Darwin's Worms.)

Recordo el funeral del meu pare.

Recordo la nit que es va morir el meu pare. Feia menys d'una setmana que havia tornat a Londres. Aquell vespre havíem anat a veure Twister: una pel•li sobre tornados, i poc m'imaginava el que se m'acostaria a mi unes hores més tard. Cap a dos quarts de dues de la nit em va trucar el meu germà gran per dir-me que el pare havia tingut un atac de cor. De fet, ja era mort, però m'ho va explicar d'aquesta manera perquè tingués prou serenitat per trucar a British Airways i comprar un bitllet d'avió. L'endemà, vaig passar-me tot el vol intentant contenir les llàgrimes. Recordo que em vaig endur una tesina de màster per corregir; era sobre Montserrat Roig. Uns anys després, en una revista d'antics alumnes de la universitat vaig llegir que aquella estudiant s'havia mort.

Recordo quan els diumenges el meu pare ens portava al Mercat de Sant Antoni a comprar llibres vells. Una vegada, jo deuria tenir uns deu anys, vaig notar que algú em tocava el cul. "Quina cosa més estranya", vaig pensar. Em va semblar que allò devia ser accidental, amb tanta gent que intentava obrir-se pas fins a les parades. Em vaig girar i darrere meu hi havia un senyor alt amb un abric negre. No li vaig donar més importància. Però després vaig tornar a notar que em magrejaven el cul. No recordo si vaig sentir plaer o por o què, o una barreja de tot plegat. "Què vol de mi, aquest senyor?", vaig pensar. No en vaig dir res a ningú.

Recordo, fa molts anys, una entrevista amb Àngel Pavlowski a la televisió. Li preguntaven si les seves lectures l'havien marcat. Ell va respondre que preferia pensar que no, perquè si deia que sí, aleshores més d'una mare televident li diria al seu fill: "Nen, no llegeixis aquest llibre, ni aquell altre, mira com ha acabat aquest senyor que surt a la tele". Vaig pensar que el Pavlowski tenia raó. I mirin com he acabat: explicant que una vegada em van tocar el cul al mercat de Sant Antoni.

Recordo quan vaig perdre la virginitat (els detalls no són gaire interessants, així que els els estalviaré).

Recordo una nit durant el meu segon any a Birmingham. Els estudiants havien muntat Bodas de sangre, de Lorca, i jo vaig tenir el poc seny d'ajudar-los. Vaig fer el paper de lluna, i anava cobert amb un llençol blanc i amb el cos maquillat de color platejat. Després de la funció vaig anar a rentar-me a les dutxes de l'edifici del sindicat d'estudiants, que eren bastant a prop del bar. Mentre em dutxava, de cop i volta es va obrir la cortina de la dutxa i se m'hi va ficar un tio, encara vestit. Ens ho vam passar molt bé.

Recordo la primera vegada que vaig anar al cine. La meva germana em va portar a veure Chitty Chitty Bang Bang. La pantalla em va semblar enorme.

>>Vídeo presentació

>>Bloc de l'autor