dimecres, 2 de febrer de 2011

Albert Villaró

Me'n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d'haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l'altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me'n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s'hi anunciaven a les cinc de la tarda unes "funciones de cine y circo" sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me'n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s'enlairaven gràcies a l'aire que s'escalfava amb un fogonet d'alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l'envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l'estació d'autobusos. L'envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me'n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l'única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l'Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l'Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata— i del segon, i del tercer, i d'un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me'n recordo d'haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d'abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d'orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me'n recordo dels calamars a la romana de l'Espanya, a l'hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me'n recordo d'haver fet de servei d'ordre dels Toreros Muertos, i me'n recordo d'haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me'n recordo d'un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me'n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me'n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l'obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me'n recordo que quan sortia a prendre l'aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me'n recordo de l'aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s'havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me'n recordo dels focs artificials, i encara més: me'n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me'n recordo d'alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l'endugués l'aiguat del vuitanta-dos. Me'n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me'n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me'n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d'Orió ja treu el nas, encara baixa, per l'horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s'acosta l'hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l'Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de que l'oblit és també el destí fatal d'aquestes paraules.

Jesús Moncada

Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar

Sí, me’n recordo. Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble, i gairebé va doblar el nombre d’habitants de Mequinensa, que eren una mica més de quatre mil; me’n recordo de les vores de l’Ebre atapeïdes de màquines lluents i estrepitoses, de camions enormes que anaven i venien, de tècnics llampants i suficients que donaven ordres; me’n recordo d’una Mequinensa embotornada per una prosperitat malaltissa i efímera, deguda a l’afluència de gent, i que havia de rebentar com una bombolla el dia que fos acabada la gran construcció. [...] Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i que potser no podré dir mai.

Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 19-20

>> Jesús Moncada. Espais literaris

dilluns, 31 de gener de 2011

Pere Meroño

Me’n recordo del nen del carrer Gènova

I de la seva grossa motocicleta. I me’n recordo que ma mare s’empescava, quan hi tenia memòria, una història ben poc versemblant (...)
Me’n recordo com conta la llegenda urbana i familiar que un nen de 4 anys d’edat, en 1963, un dia que la mare era pencant tot fregant escales, va enfilar-se dalt d’una motocicleta d’important cilindrada i va descendir-hi un tram del carrer Gènova fins a tocar del col•legi de les Monges, les quals restaren bocabadats per la heroïcitat del menut –que era jo un servidor de tots vostès.


Me'n recordo d’aquella mar de barracons de fusta

Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (...), a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya i de l’estat espanyol.
Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs... De gran anomenada.
D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de facilitar-los habitatge digne i adient.
I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros, ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.
Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.
A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional, aquells paratges fins aleshores erms, vacants.
En dono fe: me’n recordo.

>> Bloc de l'autor

El Llibreter

Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.
La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.
Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.
Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel•lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:



>> Bloc de l'autor

Joan Josep Isern

(aprox. 1958) Me’n recordo de la farmacèutica del carrer Ferlandina. Es deia Margarita i durant uns mesos em va posar una injecció cada setmana. Quan li venia un badall, amb el polze feia repetides vegades el senyal de la creu davant la boca. L’ungla era llarga i pintada de vermell.

(aprox. 1958) Me’n recordo de la primera rentadora que vàrem tenir. Era una turbina connectada a un motor que s’instal·lava en el safareig de ciment que aleshores hi havia a totes les cases. La marca era “Allegro” i el comercialitzava l’empresa Francos-Costa, S.L. que estava al passeig de Colom. Ens va funcionar durant un parell d’anys ben bons.

(aprox. 1960) Me’n recordo d’una escola que es deia Nausica. Estava (em sembla que encara hi és) al carrer Muntaner i hi passàvem pel davant cada vegada que anàvem a veure el doctor Bierge. Un dia vaig preguntar a ma mare per aquell nom tan estrany."Serà Nàutica. Es deuen haver equivocat", em va dir. I ja no vaig tornar a pensar-hi més: era un error i prou. Van haver de passar bastants anys per saber qui era realment l’equivocat.

(any 1962) Me’n recordo del dia que vaig entendre com funcionen els fusos horaris. Era a la cuina al costat de ma mare que preparava el sopar i per la ràdio explicaven l’acollida que estava rebent l’astronauta John Glenn pels carrers de Nova York. Quan el locutor va dir que eren les dues de la tarda ma mare va dir: “Vaja, almenys en l’hora anem per davant dels americans”. No se m’ha oblidat mai més.

(anys 1963-1964) Me’n recordo del senyor Sáenz i del dia que ens va explicar què és una paradoxa. Va ser un dels millors professors que he tingut mai. Ens ensenyava llatí, literatura, gramàtica i història a tercer i quart de Batxillerat a l'acadèmia Santo Tomàs de la Gran Via i aquell dia tocaven les figures retòriques.

Primerament ens va parlar del “retruécano” (“tantos hombres sin trabajo, tantos trabajos sin hombre”), però l’apoteosi va ser quan va posar-nos un exemple de paradoxa: “Nunca es más grande el hombre...”, va començar tot posant-se de puntetes i alçant els braços cap al sostre, “... que cuando está de rodillas”, i aquí va cargolar el cos fins acabar amb una solemne genuflexió enmig del passadís que separava dues fileres de pupitres plenes d’alumnes entusiasmats que intuïen que aquella escena que acabaven de viure no l'oblidarien fàcilment.

(Any 2010) Me'n recordo del pare, avui que fa un any que es va morir. Me'n recordo dels tres mesos i mig que va durar la malaltia i de com el seu cervell, després de l'atac, habitava un planeta fosc i inabastable.

Recordo tot el que vaig escriure durant aquells dies (*). I la gentada que, malgrat ser diumenge, ens va fer companyia a Sancho de Ávila en la cerimònia de comiat. I les paraules que en nom de mon germà i meu vaig llegir. I el centenar llarg de correus de condol de lectors del Bloc, la majoria desconeguts per mi.

Recordo també els mesos posteriors. El desmuntatge del pis, el descobriment de papers antics, les fotografies i la progressiva sensació d'orfenesa. Una sensació etèria, com una seda fina que es va adaptant als contorns de l'ànima. Que no fa nosa i que em recorda d'on vinc i cap on vaig.

Una sensació que sé que no m'abandonarà fins al dia que algú dels que vénen darrere meu escriurà un recordatori similar a aquest. Pensant en mi, que ja no hi seré.

(Anys 1955-1957) Me’n recordo de les emissores d’ona curta que es captaven a la ràdio del menjador de casa. Per sintonitzar-les s’havia de girar un botó cap a la dreta i automàticament la llum que il·luminava el dial passava a ser de color vermell. M’atreia la música àrab que constantment s’hi sentia barrejada amb un munt d’interferències i que, lluny de molestar-me, jo atribuïa a la llunyania de les terres amb les que entrava en contacte. Mon pare comentava que jo havia heretat de l’avi l’interès per aquella música tan exòtica. “Era capaç de passar-s’hi hores, escoltant els moros”, em deia...

>> Bloc de l'autor

dijous, 23 de setembre de 2010

Malami Amoro

Me'n recordo, com amb el convenciment que mai no em tornaria a passar, vaig començar a sentir, després de molt de temps d’insensibilitat, sentiments apassionats, profunds, càlids, absurds, incontrolables....

I com oblidar, entre plat i plat, el primer i inesperat desengany i el primer i massa sincer “no t’estimo”.

I com no recordar, escoltant aquella “increïble” cançó, el segon i menys inesperat desengany i el segon i innecessari “no t’estimo”.

I segueixo al seu costat, mentre espero el que ha de ser el darrer desengany.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Maria Lluïsa Penelas

Tinc un menrecordo de la meva primera infància. Naturalment, no puc precisar l'edat, però el situo en els tres o quatre anys. És molt precís i nítid.
Jo vaig néixer el 1943. Vivíem a Barcelona, pares i quatre fills, al Passatge d'en Font en el número 4 o 6, en el principal segona, entre Mallorca i València, sota la Sagrada Família. Devia ser a la tarda, ja que el sol venia de ponent, il.luminant el balcó. Jo estava al balcó i vaig veure baixant pel mig del carrer un home que vestia una gavardina lligada a la cintura. Pel carrer Mallorca va entrar un taxi que es va aturar quasi davant de casa meva. En va baixar el conductor i va treure del seient del darrere (o del maleter, això no ho puc precisar) un artefacte que s'aguantava sobre un trípode i en va disparar unes ràfegues. Vaig veure caure doblegat l'home de la gavardina. El meu pare va sortir al balcó i em va fer entrar ràpidament.
Mai no n'he sabut res més.

Si algú em podés explicar alguna cosa li estaria molt agraïda
.

dijous, 15 de juliol de 2010

Joan Vera

Recordo No recordo si et vaig veure.
Recordo que el pare fumava Rex, quan encara fumava, i jo baixava al Montferry a comprar-li el paquet quan tenia 10 anys.
Recordo milers de diumenges de paella i les tardes de dissabte a la botiga de la Mari, estirant la mare de la bata blava amb fruites de colors perquè arribava tard a casa per veure Érase una vez el hombre. De gran, vaig viure al mateix replà que aquella senyora que canviava cupons de lleixiu per coberts i llençols.
Recordo la làmpada llaurada amb esferes al costat de la qual el meu germà quedà immòbil i aliè, en silenci, i la mare que, aterrida, donant-li copets, repetia “Niño, niño”
Recordo el soroll de l’esclat de l’única pilota de cuir que tinguérem de petits, i com vam emmudir quan no va sortir de sota d’un cotxe al carrer Castelao.


Recordo els Palote de pela que el pare em comprava els diumenges.
Recordo la senyoreta Consuelo, que ens va fer llegir Jim Botón y Lucas el maquinista a quart d’EGB, i una nota de comiat a un tros de paper quan va marxar de l’Hospitalet.
Recordo perfectament els homes grisos, el color daurat de l'embolcall i Zapatos de fuego y sandalias de viento.Recordo les nits d’estiu al balcó. Jugàvem a cançons i a volar avions amb els veïns del costat. Mon germà i jo vam cantar 15, 15, años años, tiene mi amor per guanyar una gran edició.


Recordo la mort d’en Kurt Cobain, la mort del Michael Ende, la mort de l’Ernest Lluch; malgrat no haver-ho vist.
Recordo l’olor a clor al cos. No podia obrir els ulls sota l’aigua ni llençar-m’hi de cap. El Bigoti negre em mirava fart des de dalt, mentre intentava rescatar-me de l’aigua amb un pal de metall.
Recordo com odiava el flamenc de les cassettes que el pare sempre escoltava als matins i sentir 20 anys després l’Estrella Morente cantant per a mi al Palau a cau d’orella rodejat de gent.
Recordo els concursants plens de pintura després que la Bjork pilotés un avió cridant Regina al Plàstic i el Tinet Rubira anunciant una nova cançó titulada La mala vida.Recordo el pare dient que la tia Ani ens havia maleït amb el seu regal, que havíem de trencar i llençar la làmpada per poder-nos-en lliurar.


Recordo satisfet poder respondre on era, per primer cop, mentre un fet s'inseria a la Història i l'avió xocant contra una gran torre mentre “World Trade Center towers collapses” lliscava a la pantalla del televisor.
Recordo Echobelly al BAM amb la Sonya Aurora Madan.
Recordo la senyora Engràcia, a la casa baixa de l'altre costat del carrer, i com omplíem el seu terrat d'avions de paper.
Recordo els crits del pare mentre em retreia haver-lo portat fins allà per recollir una medalla havent pintat un dibuix tan fastigós.
Recordo haver sigut un nen petit que de gran seria escriptor i ser telefonista a una missatgeria urgent.
Recordo una abraçada a l'aeroport de Bilbao, que fou un comiat que esdevingué un començ.

>>Bloc de l'autor

dimarts, 6 de juliol de 2010

Martí Magriñá Poblet

Me'n recordo del so compacte i precís, com tornaveus d'esquellots de pedra, quan caminàvem damunt dels conadells de la platja d'Altafulla, abans que una sorra vulgar transportada de qui sap on els enterrés per sempre.

Me'n recordo del so contundent dels còdols immensos i del tintineig capriciós i cristal•lí de les pedretes dutes i endutes per cada onada.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Eduard Ribera

Recordo la meva mare.

Recordo baixar a l'estanc a comprar el tabac per al meu pare.

Recordo que la Tina va parir els seus gatets sobre el meu llit mentre jo dormia.

Recordo que al gat siamès li vam posar Trotsky en honor al meu padrí Josep.

Recordo que jugàvem a la plaça del Mercadal, a la rila i a rescatar de cap a cap.

Recordo que a casa ens escalfàvem només amb una estufa de butà.

Recordo prillons als peus.

Recordo el neguit les nits abans d'anar d'excursió.

Recordo les pel•lis de dissabte a la tarda.

Recordo passar les tardes de diumenge al cine, amb sessió triple i berenar inclòs.

Recordo una samarreta vermella amb l'escut de l'Oxford University, quan tenia 6 o 7 anys.

Recordo que els meus germans em van posar un escarabat de plàstic entre els llençols.

Recordo la bicicleta que vaig heretar dels meus germans: una Gimson plegable amb les manetes dels frens cap a dins.

Recordo que m'encantava pujar a l'esgolfa a remenar de tant en tant.

Recordo anar xiulant al lavabo, a l'altre extrem del pis, cagat de por.

Recordo que el pare ens baixava texans Levi's d'Andorra; i discos; i Toblerone.

Recordo, quan el pare arribava d'Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses.

Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield.

Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l'Amèrica d'Igualada a descansar.

Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu.

Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.

Recordo el primer LP que vaig comprar, a mitges amb els meus germans: Mona Bone Jakon, de Cat Stevens.

Recordo el primer CD que vaig comprar: One on one, de Bob James & Earl Klugh.

Recordo els estius al càmping.

Recordo els partits de tennis a casa del Jordi.

Recordo els primers cigarrets a casa del Bep.

Recordo els entrepans de pa amb margarina i foie-gras.

Recordo l'olla amb congre.

Recordo la xafogor de les nits d'estiu a Balaguer i sortir a fumar al balcó amb el pare.

Recordo els “avui no corre ni una gota d'aire”.

Recordo que el pare va comprar la tele en color per veure el Mundial de futbol de 1982.

Recordo la riuada del 1982 i anar a treure fang a les botigues i magatzems dels amics.

Recordo els macarrons de la padrina Antònia; i el fricandó; i la crema amb clara muntada; i la paga del diumenge.

Recordo els ulls blaus de la padrina Antònia i que a l'hivern sempre els tenia plorosos pel fred.

Recordo l'hort dels padrins a la carretera de Gerb.

Recordo la Paloma, la mula del padrí Josep.

Recordo la meva primera reflex, una Yashica FX-3 Super.

Recordo les matrícules de tots els cotxes que ha tingut el meu pare.

Recordo una cinta de Glenn Miller, una de Harry James i una de Creedence Clearwater Revival al cotxe del meu pare.

Recordo que vam aprendre a revelar en blanc i negre al laboratori que hi havia als escolapis; recordo l'olor àcida, la foscor, el silenci, la llum vermella i la sensació d'estar en una altra dimensió.

>>Bloc de l'autor

Carme Meix

Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.

Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.

Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.

Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.

I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.

Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.

Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.

I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.

Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.

Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.

Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.

Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava.

I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.

Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.

>>Bloc de l'autora