dilluns, 14 de juny de 2010

Jordi Jiménez

Recordo coses que no vull recordar.
Oblido coses que voldria recordar.
Penso en coses que no sé si mai han existit.
Imagino un passat que és una barreja de records i desitjos.

Durant un escrit tot es pot fer realitat:

Recordo ser un pintor de renom, amb un futur prometedor i amb una fundació, subvencionada per la generalitat, al bell mig de Barcelona, a Aragó, entre Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya.
Recordo ser un fanàtic dels esports. Recordo tenir un cos esbelt, una figura bonica i una salut de ferro.
També recordo escriure llibres. Tenir una memòria d'elefant i uns coneixements fóra del comú.
Recordo ser el centre de totes les tertúlies. Recordo el meu dó innat per la paraula i la capacitat de raonar els meus pensaments.

Tinc altres records més petits, també.
Recordo el meu pare venint totes les tardes a buscar-me a l’escola.
Recordo que de més gran fins i tot ens havíem fet bons amics i anavem al bar de sota casa a fer-la petar una estona.
Recordo que mentrestant la mare ens esperava a casa i sempre rebia al meu pare amb un petó enorme, s’estimaven.
Recordo l’escola.
Recordo el pati.
Recordo tots el nens jugant a futbol. A les tries dels equips sempre se’m rifaven, perquè jo era bo en totes les posicions.
Recordo ser un bon estudiant i sempre fer els deures a temps. No obstant tenia molts amics i mai em quedava sol a les excursions, sempre hi havia algú que volia anar de parella amb mi a l’autobús.
M’agrada seguir recordant que vaig ser un nen.

I així, entre records de veritat, oblido les mentides de la vida.

>>Bloc de l'autor