diumenge, 27 de juny de 2010

Antoni Nello

Recordo que he hagut de dir mentides per fer creure a algú que sempre l’he estimat.

Recordo que érem dos vagabunds voltant pel món, cercant un altre món.

Recordo que em vaig acostumar a un rostre.

Recordo que aquesta nit serà especial.

Recordo que encara puc suportar el pes de l’afecte.

Recordo un infant desolat, però fascinat en descobrir el mar.

Recordo que cal que tot canviï per a que tot segueixi igual.

Recordo la tendra Gelsemina, reencarnació dels déus sempre crucificats.

Recordo haver llençat uns coets, amb l’avi, a la platja de Calabuch, i com somiàvem amb els regals del Sr. Marshall.

Recordo haver encetat una dansa alliberadora quan tot s’esfondrà.

Recordo la sensual gata sobre una teulada de zenc, i una gata negra amenaçadora, i un gat sense nom que de nom en volia tenir, gats i gates, tots, que despertaren la meva sensualitat.

Recordo herois rellevants que no he sabut emular, com recordo nobles perdedors que enlairen la petita història al cel de la dignitat, i em sento com el nen que crida: Shane!

Recordo la soledat del samurai francès, anticipació de tantes soledats.

Recordo que el més dolorós del dolor és que també s’oblida.

Recordo que tot plegat és efímer i al capdavall només queda la nostàlgia de la innocència perduda.

Recordo que els meus records són històries fictícies que altres han inventat, i que aquestes històries han teixit els records que veritablement recordo i vull recordar.

Me’n recordo dels cinemes del barri i de les sessions dobles, del cinema Venus, del cinema Màxim, del cinema Versalles, amb varietés entre pel•lícula i pel•lícula, del cinema Xile i del cinema Lido, del cinema Niça i del molt més recent però incombustible cinema Nàpols.

Me’n recordo que en complir 16 anys varen passar pel•lícules per a majors de 18 anys, i tot em semblava massa lluny, inaccessible.

Me’n recordo quan creia que aprenia més amb una pel•lícula que amb una classe magistral a la universitat, i passejava pels carrerons d’una Venècia decrèpita al so de l’oboè que plora finituds, o amb la música de Mahler que maquilla la tristesa de la mort, enlloc d’escoltar les interessants dissertacions de renomats pensadors.

Me’n recordo d’un temps en què el cinema era art i explicava històries que explicaven les nostres històries, la meva història i la de la meva gent, i amb aquestes històries construíem, també, la nostra història, entre l’Art i Assaig i Tuset, cantonada Perpinyà.