dimecres, 2 de febrer de 2011

Albert Villaró

Me'n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d'haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l'altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me'n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s'hi anunciaven a les cinc de la tarda unes "funciones de cine y circo" sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me'n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s'enlairaven gràcies a l'aire que s'escalfava amb un fogonet d'alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l'envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l'estació d'autobusos. L'envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me'n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l'única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l'Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l'Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata— i del segon, i del tercer, i d'un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me'n recordo d'haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d'abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d'orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me'n recordo dels calamars a la romana de l'Espanya, a l'hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me'n recordo d'haver fet de servei d'ordre dels Toreros Muertos, i me'n recordo d'haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me'n recordo d'un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me'n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me'n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l'obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me'n recordo que quan sortia a prendre l'aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me'n recordo de l'aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s'havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me'n recordo dels focs artificials, i encara més: me'n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me'n recordo d'alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l'endugués l'aiguat del vuitanta-dos. Me'n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me'n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me'n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d'Orió ja treu el nas, encara baixa, per l'horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s'acosta l'hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l'Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de que l'oblit és també el destí fatal d'aquestes paraules.

Jesús Moncada

Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar

Sí, me’n recordo. Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble, i gairebé va doblar el nombre d’habitants de Mequinensa, que eren una mica més de quatre mil; me’n recordo de les vores de l’Ebre atapeïdes de màquines lluents i estrepitoses, de camions enormes que anaven i venien, de tècnics llampants i suficients que donaven ordres; me’n recordo d’una Mequinensa embotornada per una prosperitat malaltissa i efímera, deguda a l’afluència de gent, i que havia de rebentar com una bombolla el dia que fos acabada la gran construcció. [...] Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i que potser no podré dir mai.

Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 19-20

>> Jesús Moncada. Espais literaris