Joan Vera

Recordo No recordo si et vaig veure.
Recordo que el pare fumava Rex, quan encara fumava, i jo baixava al Montferry a comprar-li el paquet quan tenia 10 anys.
Recordo milers de diumenges de paella i les tardes de dissabte a la botiga de la Mari, estirant la mare de la bata blava amb fruites de colors perquè arribava tard a casa per veure Érase una vez el hombre. De gran, vaig viure al mateix replà que aquella senyora que canviava cupons de lleixiu per coberts i llençols.
Recordo la làmpada llaurada amb esferes al costat de la qual el meu germà quedà immòbil i aliè, en silenci, i la mare que, aterrida, donant-li copets, repetia “Niño, niño”
Recordo el soroll de l’esclat de l’única pilota de cuir que tinguérem de petits, i com vam emmudir quan no va sortir de sota d’un cotxe al carrer Castelao.


Recordo els Palote de pela que el pare em comprava els diumenges.
Recordo la senyoreta Consuelo, que ens va fer llegir Jim Botón y Lucas el maquinista a quart d’EGB, i una nota de comiat a un tros de paper quan va marxar de l’Hospitalet.
Recordo perfectament els homes grisos, el color daurat de l'embolcall i Zapatos de fuego y sandalias de viento.Recordo les nits d’estiu al balcó. Jugàvem a cançons i a volar avions amb els veïns del costat. Mon germà i jo vam cantar 15, 15, años años, tiene mi amor per guanyar una gran edició.


Recordo la mort d’en Kurt Cobain, la mort del Michael Ende, la mort de l’Ernest Lluch; malgrat no haver-ho vist.
Recordo l’olor a clor al cos. No podia obrir els ulls sota l’aigua ni llençar-m’hi de cap. El Bigoti negre em mirava fart des de dalt, mentre intentava rescatar-me de l’aigua amb un pal de metall.
Recordo com odiava el flamenc de les cassettes que el pare sempre escoltava als matins i sentir 20 anys després l’Estrella Morente cantant per a mi al Palau a cau d’orella rodejat de gent.
Recordo els concursants plens de pintura després que la Bjork pilotés un avió cridant Regina al Plàstic i el Tinet Rubira anunciant una nova cançó titulada La mala vida.Recordo el pare dient que la tia Ani ens havia maleït amb el seu regal, que havíem de trencar i llençar la làmpada per poder-nos-en lliurar.


Recordo satisfet poder respondre on era, per primer cop, mentre un fet s'inseria a la Història i l'avió xocant contra una gran torre mentre “World Trade Center towers collapses” lliscava a la pantalla del televisor.
Recordo Echobelly al BAM amb la Sonya Aurora Madan.
Recordo la senyora Engràcia, a la casa baixa de l'altre costat del carrer, i com omplíem el seu terrat d'avions de paper.
Recordo els crits del pare mentre em retreia haver-lo portat fins allà per recollir una medalla havent pintat un dibuix tan fastigós.
Recordo haver sigut un nen petit que de gran seria escriptor i ser telefonista a una missatgeria urgent.
Recordo una abraçada a l'aeroport de Bilbao, que fou un comiat que esdevingué un començ.

>>Bloc de l'autor