dilluns, 31 de gener del 2011

Pere Meroño

Me’n recordo del nen del carrer Gènova

I de la seva grossa motocicleta. I me’n recordo que ma mare s’empescava, quan hi tenia memòria, una història ben poc versemblant (...)
Me’n recordo com conta la llegenda urbana i familiar que un nen de 4 anys d’edat, en 1963, un dia que la mare era pencant tot fregant escales, va enfilar-se dalt d’una motocicleta d’important cilindrada i va descendir-hi un tram del carrer Gènova fins a tocar del col•legi de les Monges, les quals restaren bocabadats per la heroïcitat del menut –que era jo un servidor de tots vostès.


Me'n recordo d’aquella mar de barracons de fusta

Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (...), a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya i de l’estat espanyol.
Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs... De gran anomenada.
D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de facilitar-los habitatge digne i adient.
I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros, ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.
Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.
A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional, aquells paratges fins aleshores erms, vacants.
En dono fe: me’n recordo.

>> Bloc de l'autor