Joan Josep Isern

(aprox. 1958) Me’n recordo de la farmacèutica del carrer Ferlandina. Es deia Margarita i durant uns mesos em va posar una injecció cada setmana. Quan li venia un badall, amb el polze feia repetides vegades el senyal de la creu davant la boca. L’ungla era llarga i pintada de vermell.

(aprox. 1958) Me’n recordo de la primera rentadora que vàrem tenir. Era una turbina connectada a un motor que s’instal·lava en el safareig de ciment que aleshores hi havia a totes les cases. La marca era “Allegro” i el comercialitzava l’empresa Francos-Costa, S.L. que estava al passeig de Colom. Ens va funcionar durant un parell d’anys ben bons.

(aprox. 1960) Me’n recordo d’una escola que es deia Nausica. Estava (em sembla que encara hi és) al carrer Muntaner i hi passàvem pel davant cada vegada que anàvem a veure el doctor Bierge. Un dia vaig preguntar a ma mare per aquell nom tan estrany."Serà Nàutica. Es deuen haver equivocat", em va dir. I ja no vaig tornar a pensar-hi més: era un error i prou. Van haver de passar bastants anys per saber qui era realment l’equivocat.

(any 1962) Me’n recordo del dia que vaig entendre com funcionen els fusos horaris. Era a la cuina al costat de ma mare que preparava el sopar i per la ràdio explicaven l’acollida que estava rebent l’astronauta John Glenn pels carrers de Nova York. Quan el locutor va dir que eren les dues de la tarda ma mare va dir: “Vaja, almenys en l’hora anem per davant dels americans”. No se m’ha oblidat mai més.

(anys 1963-1964) Me’n recordo del senyor Sáenz i del dia que ens va explicar què és una paradoxa. Va ser un dels millors professors que he tingut mai. Ens ensenyava llatí, literatura, gramàtica i història a tercer i quart de Batxillerat a l'acadèmia Santo Tomàs de la Gran Via i aquell dia tocaven les figures retòriques.

Primerament ens va parlar del “retruécano” (“tantos hombres sin trabajo, tantos trabajos sin hombre”), però l’apoteosi va ser quan va posar-nos un exemple de paradoxa: “Nunca es más grande el hombre...”, va començar tot posant-se de puntetes i alçant els braços cap al sostre, “... que cuando está de rodillas”, i aquí va cargolar el cos fins acabar amb una solemne genuflexió enmig del passadís que separava dues fileres de pupitres plenes d’alumnes entusiasmats que intuïen que aquella escena que acabaven de viure no l'oblidarien fàcilment.

(Any 2010) Me'n recordo del pare, avui que fa un any que es va morir. Me'n recordo dels tres mesos i mig que va durar la malaltia i de com el seu cervell, després de l'atac, habitava un planeta fosc i inabastable.

Recordo tot el que vaig escriure durant aquells dies (*). I la gentada que, malgrat ser diumenge, ens va fer companyia a Sancho de Ávila en la cerimònia de comiat. I les paraules que en nom de mon germà i meu vaig llegir. I el centenar llarg de correus de condol de lectors del Bloc, la majoria desconeguts per mi.

Recordo també els mesos posteriors. El desmuntatge del pis, el descobriment de papers antics, les fotografies i la progressiva sensació d'orfenesa. Una sensació etèria, com una seda fina que es va adaptant als contorns de l'ànima. Que no fa nosa i que em recorda d'on vinc i cap on vaig.

Una sensació que sé que no m'abandonarà fins al dia que algú dels que vénen darrere meu escriurà un recordatori similar a aquest. Pensant en mi, que ja no hi seré.

(Anys 1955-1957) Me’n recordo de les emissores d’ona curta que es captaven a la ràdio del menjador de casa. Per sintonitzar-les s’havia de girar un botó cap a la dreta i automàticament la llum que il·luminava el dial passava a ser de color vermell. M’atreia la música àrab que constantment s’hi sentia barrejada amb un munt d’interferències i que, lluny de molestar-me, jo atribuïa a la llunyania de les terres amb les que entrava en contacte. Mon pare comentava que jo havia heretat de l’avi l’interès per aquella música tan exòtica. “Era capaç de passar-s’hi hores, escoltant els moros”, em deia...

>> Bloc de l'autor