Me'n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d'haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l'altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.
Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.
Me'n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s'hi anunciaven a les cinc de la tarda unes "funciones de cine y circo" sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.
Me'n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s'enlairaven gràcies a l'aire que s'escalfava amb un fogonet d'alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.
Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l'envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l'estació d'autobusos. L'envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.
Me'n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l'única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella banda de cornetes i tambors que les acompanyava.
Me’n recordo de l'Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l'Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata— i del segon, i del tercer, i d'un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.
Me'n recordo d'haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d'abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d'orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.
Me'n recordo dels calamars a la romana de l'Espanya, a l'hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.
Me'n recordo d'haver fet de servei d'ordre dels Toreros Muertos, i me'n recordo d'haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.
Me'n recordo d'un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.
Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.
Me'n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me'n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l'obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me'n recordo que quan sortia a prendre l'aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.
Me'n recordo de l'aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s'havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.
Me'n recordo dels focs artificials, i encara més: me'n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.
Me'n recordo d'alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l'endugués l'aiguat del vuitanta-dos. Me'n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.
Me'n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.
Me'n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.
Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.
Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.
Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d'Orió ja treu el nas, encara baixa, per l'horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s'acosta l'hivern.
Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l'Alfons.
Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.
Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de que l'oblit és també el destí fatal d'aquestes paraules.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Jesús Moncada
Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar
Sí, me’n recordo. Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble, i gairebé va doblar el nombre d’habitants de Mequinensa, que eren una mica més de quatre mil; me’n recordo de les vores de l’Ebre atapeïdes de màquines lluents i estrepitoses, de camions enormes que anaven i venien, de tècnics llampants i suficients que donaven ordres; me’n recordo d’una Mequinensa embotornada per una prosperitat malaltissa i efímera, deguda a l’afluència de gent, i que havia de rebentar com una bombolla el dia que fos acabada la gran construcció. [...] Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i que potser no podré dir mai.
Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 19-20
>> Jesús Moncada. Espais literaris
Sí, me’n recordo. Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble, i gairebé va doblar el nombre d’habitants de Mequinensa, que eren una mica més de quatre mil; me’n recordo de les vores de l’Ebre atapeïdes de màquines lluents i estrepitoses, de camions enormes que anaven i venien, de tècnics llampants i suficients que donaven ordres; me’n recordo d’una Mequinensa embotornada per una prosperitat malaltissa i efímera, deguda a l’afluència de gent, i que havia de rebentar com una bombolla el dia que fos acabada la gran construcció. [...] Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i que potser no podré dir mai.
Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 19-20
>> Jesús Moncada. Espais literaris
dilluns, 31 de gener del 2011
Pere Meroño
Me’n recordo del nen del carrer Gènova
I de la seva grossa motocicleta. I me’n recordo que ma mare s’empescava, quan hi tenia memòria, una història ben poc versemblant (...)
Me’n recordo com conta la llegenda urbana i familiar que un nen de 4 anys d’edat, en 1963, un dia que la mare era pencant tot fregant escales, va enfilar-se dalt d’una motocicleta d’important cilindrada i va descendir-hi un tram del carrer Gènova fins a tocar del col•legi de les Monges, les quals restaren bocabadats per la heroïcitat del menut –que era jo un servidor de tots vostès.
Me'n recordo d’aquella mar de barracons de fusta
Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (...), a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya i de l’estat espanyol.
Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs... De gran anomenada.
D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de facilitar-los habitatge digne i adient.
I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros, ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.
Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.
A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional, aquells paratges fins aleshores erms, vacants.
En dono fe: me’n recordo.
>> Bloc de l'autor
I de la seva grossa motocicleta. I me’n recordo que ma mare s’empescava, quan hi tenia memòria, una història ben poc versemblant (...)
Me’n recordo com conta la llegenda urbana i familiar que un nen de 4 anys d’edat, en 1963, un dia que la mare era pencant tot fregant escales, va enfilar-se dalt d’una motocicleta d’important cilindrada i va descendir-hi un tram del carrer Gènova fins a tocar del col•legi de les Monges, les quals restaren bocabadats per la heroïcitat del menut –que era jo un servidor de tots vostès.
Me'n recordo d’aquella mar de barracons de fusta
Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (...), a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya i de l’estat espanyol.
Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs... De gran anomenada.
D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de facilitar-los habitatge digne i adient.
I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros, ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.
Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.
A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional, aquells paratges fins aleshores erms, vacants.
En dono fe: me’n recordo.
>> Bloc de l'autor
El Llibreter
Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.
La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.
Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.
Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel•lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:
>> Bloc de l'autor
La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.
Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.
Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel•lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:
>> Bloc de l'autor
Joan Josep Isern
(aprox. 1958) Me’n recordo de la farmacèutica del carrer Ferlandina. Es deia Margarita i durant uns mesos em va posar una injecció cada setmana. Quan li venia un badall, amb el polze feia repetides vegades el senyal de la creu davant la boca. L’ungla era llarga i pintada de vermell.
(aprox. 1958) Me’n recordo de la primera rentadora que vàrem tenir. Era una turbina connectada a un motor que s’instal·lava en el safareig de ciment que aleshores hi havia a totes les cases. La marca era “Allegro” i el comercialitzava l’empresa Francos-Costa, S.L. que estava al passeig de Colom. Ens va funcionar durant un parell d’anys ben bons.
(aprox. 1960) Me’n recordo d’una escola que es deia Nausica. Estava (em sembla que encara hi és) al carrer Muntaner i hi passàvem pel davant cada vegada que anàvem a veure el doctor Bierge. Un dia vaig preguntar a ma mare per aquell nom tan estrany."Serà Nàutica. Es deuen haver equivocat", em va dir. I ja no vaig tornar a pensar-hi més: era un error i prou. Van haver de passar bastants anys per saber qui era realment l’equivocat.
(any 1962) Me’n recordo del dia que vaig entendre com funcionen els fusos horaris. Era a la cuina al costat de ma mare que preparava el sopar i per la ràdio explicaven l’acollida que estava rebent l’astronauta John Glenn pels carrers de Nova York. Quan el locutor va dir que eren les dues de la tarda ma mare va dir: “Vaja, almenys en l’hora anem per davant dels americans”. No se m’ha oblidat mai més.
(anys 1963-1964) Me’n recordo del senyor Sáenz i del dia que ens va explicar què és una paradoxa. Va ser un dels millors professors que he tingut mai. Ens ensenyava llatí, literatura, gramàtica i història a tercer i quart de Batxillerat a l'acadèmia Santo Tomàs de la Gran Via i aquell dia tocaven les figures retòriques.
Primerament ens va parlar del “retruécano” (“tantos hombres sin trabajo, tantos trabajos sin hombre”), però l’apoteosi va ser quan va posar-nos un exemple de paradoxa: “Nunca es más grande el hombre...”, va començar tot posant-se de puntetes i alçant els braços cap al sostre, “... que cuando está de rodillas”, i aquí va cargolar el cos fins acabar amb una solemne genuflexió enmig del passadís que separava dues fileres de pupitres plenes d’alumnes entusiasmats que intuïen que aquella escena que acabaven de viure no l'oblidarien fàcilment.
(Any 2010) Me'n recordo del pare, avui que fa un any que es va morir. Me'n recordo dels tres mesos i mig que va durar la malaltia i de com el seu cervell, després de l'atac, habitava un planeta fosc i inabastable.
Recordo tot el que vaig escriure durant aquells dies (*). I la gentada que, malgrat ser diumenge, ens va fer companyia a Sancho de Ávila en la cerimònia de comiat. I les paraules que en nom de mon germà i meu vaig llegir. I el centenar llarg de correus de condol de lectors del Bloc, la majoria desconeguts per mi.
Recordo també els mesos posteriors. El desmuntatge del pis, el descobriment de papers antics, les fotografies i la progressiva sensació d'orfenesa. Una sensació etèria, com una seda fina que es va adaptant als contorns de l'ànima. Que no fa nosa i que em recorda d'on vinc i cap on vaig.
Una sensació que sé que no m'abandonarà fins al dia que algú dels que vénen darrere meu escriurà un recordatori similar a aquest. Pensant en mi, que ja no hi seré.
(Anys 1955-1957) Me’n recordo de les emissores d’ona curta que es captaven a la ràdio del menjador de casa. Per sintonitzar-les s’havia de girar un botó cap a la dreta i automàticament la llum que il·luminava el dial passava a ser de color vermell. M’atreia la música àrab que constantment s’hi sentia barrejada amb un munt d’interferències i que, lluny de molestar-me, jo atribuïa a la llunyania de les terres amb les que entrava en contacte. Mon pare comentava que jo havia heretat de l’avi l’interès per aquella música tan exòtica. “Era capaç de passar-s’hi hores, escoltant els moros”, em deia...
>> Bloc de l'autor
(aprox. 1958) Me’n recordo de la primera rentadora que vàrem tenir. Era una turbina connectada a un motor que s’instal·lava en el safareig de ciment que aleshores hi havia a totes les cases. La marca era “Allegro” i el comercialitzava l’empresa Francos-Costa, S.L. que estava al passeig de Colom. Ens va funcionar durant un parell d’anys ben bons.
(aprox. 1960) Me’n recordo d’una escola que es deia Nausica. Estava (em sembla que encara hi és) al carrer Muntaner i hi passàvem pel davant cada vegada que anàvem a veure el doctor Bierge. Un dia vaig preguntar a ma mare per aquell nom tan estrany."Serà Nàutica. Es deuen haver equivocat", em va dir. I ja no vaig tornar a pensar-hi més: era un error i prou. Van haver de passar bastants anys per saber qui era realment l’equivocat.
(any 1962) Me’n recordo del dia que vaig entendre com funcionen els fusos horaris. Era a la cuina al costat de ma mare que preparava el sopar i per la ràdio explicaven l’acollida que estava rebent l’astronauta John Glenn pels carrers de Nova York. Quan el locutor va dir que eren les dues de la tarda ma mare va dir: “Vaja, almenys en l’hora anem per davant dels americans”. No se m’ha oblidat mai més.
(anys 1963-1964) Me’n recordo del senyor Sáenz i del dia que ens va explicar què és una paradoxa. Va ser un dels millors professors que he tingut mai. Ens ensenyava llatí, literatura, gramàtica i història a tercer i quart de Batxillerat a l'acadèmia Santo Tomàs de la Gran Via i aquell dia tocaven les figures retòriques.
Primerament ens va parlar del “retruécano” (“tantos hombres sin trabajo, tantos trabajos sin hombre”), però l’apoteosi va ser quan va posar-nos un exemple de paradoxa: “Nunca es más grande el hombre...”, va començar tot posant-se de puntetes i alçant els braços cap al sostre, “... que cuando está de rodillas”, i aquí va cargolar el cos fins acabar amb una solemne genuflexió enmig del passadís que separava dues fileres de pupitres plenes d’alumnes entusiasmats que intuïen que aquella escena que acabaven de viure no l'oblidarien fàcilment.
(Any 2010) Me'n recordo del pare, avui que fa un any que es va morir. Me'n recordo dels tres mesos i mig que va durar la malaltia i de com el seu cervell, després de l'atac, habitava un planeta fosc i inabastable.
Recordo tot el que vaig escriure durant aquells dies (*). I la gentada que, malgrat ser diumenge, ens va fer companyia a Sancho de Ávila en la cerimònia de comiat. I les paraules que en nom de mon germà i meu vaig llegir. I el centenar llarg de correus de condol de lectors del Bloc, la majoria desconeguts per mi.
Recordo també els mesos posteriors. El desmuntatge del pis, el descobriment de papers antics, les fotografies i la progressiva sensació d'orfenesa. Una sensació etèria, com una seda fina que es va adaptant als contorns de l'ànima. Que no fa nosa i que em recorda d'on vinc i cap on vaig.
Una sensació que sé que no m'abandonarà fins al dia que algú dels que vénen darrere meu escriurà un recordatori similar a aquest. Pensant en mi, que ja no hi seré.
(Anys 1955-1957) Me’n recordo de les emissores d’ona curta que es captaven a la ràdio del menjador de casa. Per sintonitzar-les s’havia de girar un botó cap a la dreta i automàticament la llum que il·luminava el dial passava a ser de color vermell. M’atreia la música àrab que constantment s’hi sentia barrejada amb un munt d’interferències i que, lluny de molestar-me, jo atribuïa a la llunyania de les terres amb les que entrava en contacte. Mon pare comentava que jo havia heretat de l’avi l’interès per aquella música tan exòtica. “Era capaç de passar-s’hi hores, escoltant els moros”, em deia...
>> Bloc de l'autor
dijous, 23 de setembre del 2010
Malami Amoro
Me'n recordo, com amb el convenciment que mai no em tornaria a passar, vaig començar a sentir, després de molt de temps d’insensibilitat, sentiments apassionats, profunds, càlids, absurds, incontrolables....
I com oblidar, entre plat i plat, el primer i inesperat desengany i el primer i massa sincer “no t’estimo”.
I com no recordar, escoltant aquella “increïble” cançó, el segon i menys inesperat desengany i el segon i innecessari “no t’estimo”.
I segueixo al seu costat, mentre espero el que ha de ser el darrer desengany.
I com oblidar, entre plat i plat, el primer i inesperat desengany i el primer i massa sincer “no t’estimo”.
I com no recordar, escoltant aquella “increïble” cançó, el segon i menys inesperat desengany i el segon i innecessari “no t’estimo”.
I segueixo al seu costat, mentre espero el que ha de ser el darrer desengany.
dimecres, 4 d’agost del 2010
Maria Lluïsa Penelas
Tinc un menrecordo de la meva primera infància. Naturalment, no puc precisar l'edat, però el situo en els tres o quatre anys. És molt precís i nítid.
Jo vaig néixer el 1943. Vivíem a Barcelona, pares i quatre fills, al Passatge d'en Font en el número 4 o 6, en el principal segona, entre Mallorca i València, sota la Sagrada Família. Devia ser a la tarda, ja que el sol venia de ponent, il.luminant el balcó. Jo estava al balcó i vaig veure baixant pel mig del carrer un home que vestia una gavardina lligada a la cintura. Pel carrer Mallorca va entrar un taxi que es va aturar quasi davant de casa meva. En va baixar el conductor i va treure del seient del darrere (o del maleter, això no ho puc precisar) un artefacte que s'aguantava sobre un trípode i en va disparar unes ràfegues. Vaig veure caure doblegat l'home de la gavardina. El meu pare va sortir al balcó i em va fer entrar ràpidament.
Mai no n'he sabut res més.
Si algú em podés explicar alguna cosa li estaria molt agraïda.
Jo vaig néixer el 1943. Vivíem a Barcelona, pares i quatre fills, al Passatge d'en Font en el número 4 o 6, en el principal segona, entre Mallorca i València, sota la Sagrada Família. Devia ser a la tarda, ja que el sol venia de ponent, il.luminant el balcó. Jo estava al balcó i vaig veure baixant pel mig del carrer un home que vestia una gavardina lligada a la cintura. Pel carrer Mallorca va entrar un taxi que es va aturar quasi davant de casa meva. En va baixar el conductor i va treure del seient del darrere (o del maleter, això no ho puc precisar) un artefacte que s'aguantava sobre un trípode i en va disparar unes ràfegues. Vaig veure caure doblegat l'home de la gavardina. El meu pare va sortir al balcó i em va fer entrar ràpidament.
Mai no n'he sabut res més.
Si algú em podés explicar alguna cosa li estaria molt agraïda.
dijous, 15 de juliol del 2010
Joan Vera
Recordo No recordo si et vaig veure.
Recordo que el pare fumava Rex, quan encara fumava, i jo baixava al Montferry a comprar-li el paquet quan tenia 10 anys.
Recordo milers de diumenges de paella i les tardes de dissabte a la botiga de la Mari, estirant la mare de la bata blava amb fruites de colors perquè arribava tard a casa per veure Érase una vez el hombre. De gran, vaig viure al mateix replà que aquella senyora que canviava cupons de lleixiu per coberts i llençols.
Recordo la làmpada llaurada amb esferes al costat de la qual el meu germà quedà immòbil i aliè, en silenci, i la mare que, aterrida, donant-li copets, repetia “Niño, niño”
Recordo el soroll de l’esclat de l’única pilota de cuir que tinguérem de petits, i com vam emmudir quan no va sortir de sota d’un cotxe al carrer Castelao.
Recordo els Palote de pela que el pare em comprava els diumenges.
Recordo la senyoreta Consuelo, que ens va fer llegir Jim Botón y Lucas el maquinista a quart d’EGB, i una nota de comiat a un tros de paper quan va marxar de l’Hospitalet.
Recordo perfectament els homes grisos, el color daurat de l'embolcall i Zapatos de fuego y sandalias de viento.Recordo les nits d’estiu al balcó. Jugàvem a cançons i a volar avions amb els veïns del costat. Mon germà i jo vam cantar 15, 15, años años, tiene mi amor per guanyar una gran edició.
Recordo la mort d’en Kurt Cobain, la mort del Michael Ende, la mort de l’Ernest Lluch; malgrat no haver-ho vist.
Recordo l’olor a clor al cos. No podia obrir els ulls sota l’aigua ni llençar-m’hi de cap. El Bigoti negre em mirava fart des de dalt, mentre intentava rescatar-me de l’aigua amb un pal de metall.
Recordo com odiava el flamenc de les cassettes que el pare sempre escoltava als matins i sentir 20 anys després l’Estrella Morente cantant per a mi al Palau a cau d’orella rodejat de gent.
Recordo els concursants plens de pintura després que la Bjork pilotés un avió cridant Regina al Plàstic i el Tinet Rubira anunciant una nova cançó titulada La mala vida.Recordo el pare dient que la tia Ani ens havia maleït amb el seu regal, que havíem de trencar i llençar la làmpada per poder-nos-en lliurar.
Recordo satisfet poder respondre on era, per primer cop, mentre un fet s'inseria a la Història i l'avió xocant contra una gran torre mentre “World Trade Center towers collapses” lliscava a la pantalla del televisor.
Recordo Echobelly al BAM amb la Sonya Aurora Madan.
Recordo la senyora Engràcia, a la casa baixa de l'altre costat del carrer, i com omplíem el seu terrat d'avions de paper.
Recordo els crits del pare mentre em retreia haver-lo portat fins allà per recollir una medalla havent pintat un dibuix tan fastigós.
Recordo haver sigut un nen petit que de gran seria escriptor i ser telefonista a una missatgeria urgent.
Recordo una abraçada a l'aeroport de Bilbao, que fou un comiat que esdevingué un començ.
>>Bloc de l'autor
Recordo que el pare fumava Rex, quan encara fumava, i jo baixava al Montferry a comprar-li el paquet quan tenia 10 anys.
Recordo milers de diumenges de paella i les tardes de dissabte a la botiga de la Mari, estirant la mare de la bata blava amb fruites de colors perquè arribava tard a casa per veure Érase una vez el hombre. De gran, vaig viure al mateix replà que aquella senyora que canviava cupons de lleixiu per coberts i llençols.
Recordo la làmpada llaurada amb esferes al costat de la qual el meu germà quedà immòbil i aliè, en silenci, i la mare que, aterrida, donant-li copets, repetia “Niño, niño”
Recordo el soroll de l’esclat de l’única pilota de cuir que tinguérem de petits, i com vam emmudir quan no va sortir de sota d’un cotxe al carrer Castelao.
Recordo els Palote de pela que el pare em comprava els diumenges.
Recordo la senyoreta Consuelo, que ens va fer llegir Jim Botón y Lucas el maquinista a quart d’EGB, i una nota de comiat a un tros de paper quan va marxar de l’Hospitalet.
Recordo perfectament els homes grisos, el color daurat de l'embolcall i Zapatos de fuego y sandalias de viento.Recordo les nits d’estiu al balcó. Jugàvem a cançons i a volar avions amb els veïns del costat. Mon germà i jo vam cantar 15, 15, años años, tiene mi amor per guanyar una gran edició.
Recordo la mort d’en Kurt Cobain, la mort del Michael Ende, la mort de l’Ernest Lluch; malgrat no haver-ho vist.
Recordo l’olor a clor al cos. No podia obrir els ulls sota l’aigua ni llençar-m’hi de cap. El Bigoti negre em mirava fart des de dalt, mentre intentava rescatar-me de l’aigua amb un pal de metall.
Recordo com odiava el flamenc de les cassettes que el pare sempre escoltava als matins i sentir 20 anys després l’Estrella Morente cantant per a mi al Palau a cau d’orella rodejat de gent.
Recordo els concursants plens de pintura després que la Bjork pilotés un avió cridant Regina al Plàstic i el Tinet Rubira anunciant una nova cançó titulada La mala vida.Recordo el pare dient que la tia Ani ens havia maleït amb el seu regal, que havíem de trencar i llençar la làmpada per poder-nos-en lliurar.
Recordo satisfet poder respondre on era, per primer cop, mentre un fet s'inseria a la Història i l'avió xocant contra una gran torre mentre “World Trade Center towers collapses” lliscava a la pantalla del televisor.
Recordo Echobelly al BAM amb la Sonya Aurora Madan.
Recordo la senyora Engràcia, a la casa baixa de l'altre costat del carrer, i com omplíem el seu terrat d'avions de paper.
Recordo els crits del pare mentre em retreia haver-lo portat fins allà per recollir una medalla havent pintat un dibuix tan fastigós.
Recordo haver sigut un nen petit que de gran seria escriptor i ser telefonista a una missatgeria urgent.
Recordo una abraçada a l'aeroport de Bilbao, que fou un comiat que esdevingué un començ.
>>Bloc de l'autor
dimarts, 6 de juliol del 2010
Martí Magriñá Poblet
Me'n recordo del so compacte i precís, com tornaveus d'esquellots de pedra, quan caminàvem damunt dels conadells de la platja d'Altafulla, abans que una sorra vulgar transportada de qui sap on els enterrés per sempre.
Me'n recordo del so contundent dels còdols immensos i del tintineig capriciós i cristal•lí de les pedretes dutes i endutes per cada onada.
Me'n recordo del so contundent dels còdols immensos i del tintineig capriciós i cristal•lí de les pedretes dutes i endutes per cada onada.
dilluns, 5 de juliol del 2010
Eduard Ribera
Recordo la meva mare.
Recordo baixar a l'estanc a comprar el tabac per al meu pare.
Recordo que la Tina va parir els seus gatets sobre el meu llit mentre jo dormia.
Recordo que al gat siamès li vam posar Trotsky en honor al meu padrí Josep.
Recordo que jugàvem a la plaça del Mercadal, a la rila i a rescatar de cap a cap.
Recordo que a casa ens escalfàvem només amb una estufa de butà.
Recordo prillons als peus.
Recordo el neguit les nits abans d'anar d'excursió.
Recordo les pel•lis de dissabte a la tarda.
Recordo passar les tardes de diumenge al cine, amb sessió triple i berenar inclòs.
Recordo una samarreta vermella amb l'escut de l'Oxford University, quan tenia 6 o 7 anys.
Recordo que els meus germans em van posar un escarabat de plàstic entre els llençols.
Recordo la bicicleta que vaig heretar dels meus germans: una Gimson plegable amb les manetes dels frens cap a dins.
Recordo que m'encantava pujar a l'esgolfa a remenar de tant en tant.
Recordo anar xiulant al lavabo, a l'altre extrem del pis, cagat de por.
Recordo que el pare ens baixava texans Levi's d'Andorra; i discos; i Toblerone.
Recordo, quan el pare arribava d'Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses.
Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield.
Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l'Amèrica d'Igualada a descansar.
Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu.
Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.
Recordo el primer LP que vaig comprar, a mitges amb els meus germans: Mona Bone Jakon, de Cat Stevens.
Recordo el primer CD que vaig comprar: One on one, de Bob James & Earl Klugh.
Recordo els estius al càmping.
Recordo els partits de tennis a casa del Jordi.
Recordo els primers cigarrets a casa del Bep.
Recordo els entrepans de pa amb margarina i foie-gras.
Recordo l'olla amb congre.
Recordo la xafogor de les nits d'estiu a Balaguer i sortir a fumar al balcó amb el pare.
Recordo els “avui no corre ni una gota d'aire”.
Recordo que el pare va comprar la tele en color per veure el Mundial de futbol de 1982.
Recordo la riuada del 1982 i anar a treure fang a les botigues i magatzems dels amics.
Recordo els macarrons de la padrina Antònia; i el fricandó; i la crema amb clara muntada; i la paga del diumenge.
Recordo els ulls blaus de la padrina Antònia i que a l'hivern sempre els tenia plorosos pel fred.
Recordo l'hort dels padrins a la carretera de Gerb.
Recordo la Paloma, la mula del padrí Josep.
Recordo la meva primera reflex, una Yashica FX-3 Super.
Recordo les matrícules de tots els cotxes que ha tingut el meu pare.
Recordo una cinta de Glenn Miller, una de Harry James i una de Creedence Clearwater Revival al cotxe del meu pare.
Recordo que vam aprendre a revelar en blanc i negre al laboratori que hi havia als escolapis; recordo l'olor àcida, la foscor, el silenci, la llum vermella i la sensació d'estar en una altra dimensió.
>>Bloc de l'autor
Recordo baixar a l'estanc a comprar el tabac per al meu pare.
Recordo que la Tina va parir els seus gatets sobre el meu llit mentre jo dormia.
Recordo que al gat siamès li vam posar Trotsky en honor al meu padrí Josep.
Recordo que jugàvem a la plaça del Mercadal, a la rila i a rescatar de cap a cap.
Recordo que a casa ens escalfàvem només amb una estufa de butà.
Recordo prillons als peus.
Recordo el neguit les nits abans d'anar d'excursió.
Recordo les pel•lis de dissabte a la tarda.
Recordo passar les tardes de diumenge al cine, amb sessió triple i berenar inclòs.
Recordo una samarreta vermella amb l'escut de l'Oxford University, quan tenia 6 o 7 anys.
Recordo que els meus germans em van posar un escarabat de plàstic entre els llençols.
Recordo la bicicleta que vaig heretar dels meus germans: una Gimson plegable amb les manetes dels frens cap a dins.
Recordo que m'encantava pujar a l'esgolfa a remenar de tant en tant.
Recordo anar xiulant al lavabo, a l'altre extrem del pis, cagat de por.
Recordo que el pare ens baixava texans Levi's d'Andorra; i discos; i Toblerone.
Recordo, quan el pare arribava d'Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses.
Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield.
Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l'Amèrica d'Igualada a descansar.
Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu.
Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.
Recordo el primer LP que vaig comprar, a mitges amb els meus germans: Mona Bone Jakon, de Cat Stevens.
Recordo el primer CD que vaig comprar: One on one, de Bob James & Earl Klugh.
Recordo els estius al càmping.
Recordo els partits de tennis a casa del Jordi.
Recordo els primers cigarrets a casa del Bep.
Recordo els entrepans de pa amb margarina i foie-gras.
Recordo l'olla amb congre.
Recordo la xafogor de les nits d'estiu a Balaguer i sortir a fumar al balcó amb el pare.
Recordo els “avui no corre ni una gota d'aire”.
Recordo que el pare va comprar la tele en color per veure el Mundial de futbol de 1982.
Recordo la riuada del 1982 i anar a treure fang a les botigues i magatzems dels amics.
Recordo els macarrons de la padrina Antònia; i el fricandó; i la crema amb clara muntada; i la paga del diumenge.
Recordo els ulls blaus de la padrina Antònia i que a l'hivern sempre els tenia plorosos pel fred.
Recordo l'hort dels padrins a la carretera de Gerb.
Recordo la Paloma, la mula del padrí Josep.
Recordo la meva primera reflex, una Yashica FX-3 Super.
Recordo les matrícules de tots els cotxes que ha tingut el meu pare.
Recordo una cinta de Glenn Miller, una de Harry James i una de Creedence Clearwater Revival al cotxe del meu pare.
Recordo que vam aprendre a revelar en blanc i negre al laboratori que hi havia als escolapis; recordo l'olor àcida, la foscor, el silenci, la llum vermella i la sensació d'estar en una altra dimensió.
>>Bloc de l'autor
Carme Meix
Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.
Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.
Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.
Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.
I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.
Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.
Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.
I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.
Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.
Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.
Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.
Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava.
I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.
Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.
>>Bloc de l'autora
Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.
Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.
Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.
I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.
Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.
Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.
I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.
Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.
Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.
Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.
Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava.
I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.
Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.
>>Bloc de l'autora
dimecres, 30 de juny del 2010
Catalanadelmon
Recordo com m'agradava destorbar a ma mare i a ma padrina mentre plegaven els llençols, passant-hi per sota per fer que se'ls escapés dels dits i haguessin de començar de nou. Recordo tant les escridassades afectuoses com l'olor d'aquells llençols blancs nets i suaus.
Recordo les caminades pels voltants de Prenafeta, amb el pare o amb el padrí, anant a buscar bolets. Recordo que, tant l'un com l'altre, intentaven que aprengués a trobar-ne, cosa que no he acabat de saber mai, però el que sí que em van encomanar fou l'amor incondicional per la muntanya i el correcte ús (i mai abús) de la terra.
Recordo l'olla plena de cargols vius i en aigua, que la mare deixava tota la nit perquè es porguessin una mica. Recordo que, perquè no s'escapessin, posava a sobre de la tapa dos llibres de cuina molt gruixuts i que, una vegada, sí que van escapar-se i vam estar trobant cargols per la cuina una bona temporada.
Recordo les boles de fang que fèiem amb les amigues al col•legi; les deixàvem assecar amagades rere l'escola i l'endemà fruíem pensant en l'hora del pati, quan descobriríem de qui eren les senceres i de qui eren les que s'haurien partit en dos o més trossos.
Recordo l'esperada lectura estiuenca de La història interminable, que llegia mig asseguda mig estirada damunt del llit de l'habitació de dalt de tot.
Recordo els quaderns de repàs de Vacaciones Santillana que, tot i que no em feien falta, em comprava tots els estius i m'entretenia d'allò més.
>>Bloc de l'autora
Recordo les caminades pels voltants de Prenafeta, amb el pare o amb el padrí, anant a buscar bolets. Recordo que, tant l'un com l'altre, intentaven que aprengués a trobar-ne, cosa que no he acabat de saber mai, però el que sí que em van encomanar fou l'amor incondicional per la muntanya i el correcte ús (i mai abús) de la terra.
Recordo l'olla plena de cargols vius i en aigua, que la mare deixava tota la nit perquè es porguessin una mica. Recordo que, perquè no s'escapessin, posava a sobre de la tapa dos llibres de cuina molt gruixuts i que, una vegada, sí que van escapar-se i vam estar trobant cargols per la cuina una bona temporada.
Recordo les boles de fang que fèiem amb les amigues al col•legi; les deixàvem assecar amagades rere l'escola i l'endemà fruíem pensant en l'hora del pati, quan descobriríem de qui eren les senceres i de qui eren les que s'haurien partit en dos o més trossos.
Recordo l'esperada lectura estiuenca de La història interminable, que llegia mig asseguda mig estirada damunt del llit de l'habitació de dalt de tot.
Recordo els quaderns de repàs de Vacaciones Santillana que, tot i que no em feien falta, em comprava tots els estius i m'entretenia d'allò més.
>>Bloc de l'autora
diumenge, 27 de juny del 2010
Antoni Nello
Recordo que he hagut de dir mentides per fer creure a algú que sempre l’he estimat.
Recordo que érem dos vagabunds voltant pel món, cercant un altre món.
Recordo que em vaig acostumar a un rostre.
Recordo que aquesta nit serà especial.
Recordo que encara puc suportar el pes de l’afecte.
Recordo un infant desolat, però fascinat en descobrir el mar.
Recordo que cal que tot canviï per a que tot segueixi igual.
Recordo la tendra Gelsemina, reencarnació dels déus sempre crucificats.
Recordo haver llençat uns coets, amb l’avi, a la platja de Calabuch, i com somiàvem amb els regals del Sr. Marshall.
Recordo haver encetat una dansa alliberadora quan tot s’esfondrà.
Recordo la sensual gata sobre una teulada de zenc, i una gata negra amenaçadora, i un gat sense nom que de nom en volia tenir, gats i gates, tots, que despertaren la meva sensualitat.
Recordo herois rellevants que no he sabut emular, com recordo nobles perdedors que enlairen la petita història al cel de la dignitat, i em sento com el nen que crida: Shane!
Recordo la soledat del samurai francès, anticipació de tantes soledats.
Recordo que el més dolorós del dolor és que també s’oblida.
Recordo que tot plegat és efímer i al capdavall només queda la nostàlgia de la innocència perduda.
Recordo que els meus records són històries fictícies que altres han inventat, i que aquestes històries han teixit els records que veritablement recordo i vull recordar.
Me’n recordo dels cinemes del barri i de les sessions dobles, del cinema Venus, del cinema Màxim, del cinema Versalles, amb varietés entre pel•lícula i pel•lícula, del cinema Xile i del cinema Lido, del cinema Niça i del molt més recent però incombustible cinema Nàpols.
Me’n recordo que en complir 16 anys varen passar pel•lícules per a majors de 18 anys, i tot em semblava massa lluny, inaccessible.
Me’n recordo quan creia que aprenia més amb una pel•lícula que amb una classe magistral a la universitat, i passejava pels carrerons d’una Venècia decrèpita al so de l’oboè que plora finituds, o amb la música de Mahler que maquilla la tristesa de la mort, enlloc d’escoltar les interessants dissertacions de renomats pensadors.
Me’n recordo d’un temps en què el cinema era art i explicava històries que explicaven les nostres històries, la meva història i la de la meva gent, i amb aquestes històries construíem, també, la nostra història, entre l’Art i Assaig i Tuset, cantonada Perpinyà.
Recordo que érem dos vagabunds voltant pel món, cercant un altre món.
Recordo que em vaig acostumar a un rostre.
Recordo que aquesta nit serà especial.
Recordo que encara puc suportar el pes de l’afecte.
Recordo un infant desolat, però fascinat en descobrir el mar.
Recordo que cal que tot canviï per a que tot segueixi igual.
Recordo la tendra Gelsemina, reencarnació dels déus sempre crucificats.
Recordo haver llençat uns coets, amb l’avi, a la platja de Calabuch, i com somiàvem amb els regals del Sr. Marshall.
Recordo haver encetat una dansa alliberadora quan tot s’esfondrà.
Recordo la sensual gata sobre una teulada de zenc, i una gata negra amenaçadora, i un gat sense nom que de nom en volia tenir, gats i gates, tots, que despertaren la meva sensualitat.
Recordo herois rellevants que no he sabut emular, com recordo nobles perdedors que enlairen la petita història al cel de la dignitat, i em sento com el nen que crida: Shane!
Recordo la soledat del samurai francès, anticipació de tantes soledats.
Recordo que el més dolorós del dolor és que també s’oblida.
Recordo que tot plegat és efímer i al capdavall només queda la nostàlgia de la innocència perduda.
Recordo que els meus records són històries fictícies que altres han inventat, i que aquestes històries han teixit els records que veritablement recordo i vull recordar.
Me’n recordo dels cinemes del barri i de les sessions dobles, del cinema Venus, del cinema Màxim, del cinema Versalles, amb varietés entre pel•lícula i pel•lícula, del cinema Xile i del cinema Lido, del cinema Niça i del molt més recent però incombustible cinema Nàpols.
Me’n recordo que en complir 16 anys varen passar pel•lícules per a majors de 18 anys, i tot em semblava massa lluny, inaccessible.
Me’n recordo quan creia que aprenia més amb una pel•lícula que amb una classe magistral a la universitat, i passejava pels carrerons d’una Venècia decrèpita al so de l’oboè que plora finituds, o amb la música de Mahler que maquilla la tristesa de la mort, enlloc d’escoltar les interessants dissertacions de renomats pensadors.
Me’n recordo d’un temps en què el cinema era art i explicava històries que explicaven les nostres històries, la meva història i la de la meva gent, i amb aquestes històries construíem, també, la nostra història, entre l’Art i Assaig i Tuset, cantonada Perpinyà.
Jordi Policarp
Recordo com anys després de deixar enrere l'escola i aquella pressió que
teníem per llegir llibres, un bon dia, vaig ensopegar amb "El Hobbit" de
J.R.R TOLKIEN. Des d'aleshores no he parat de llegir.
teníem per llegir llibres, un bon dia, vaig ensopegar amb "El Hobbit" de
J.R.R TOLKIEN. Des d'aleshores no he parat de llegir.
dimecres, 23 de juny del 2010
Àlex Figueras
Recordo la gasosa (en dèiem graciosa) Chaparrita que em donava la meva àvia i el xarop de grosella que compràvem a Vic.
Recordo l’aparició de les llaunes de refresc: Coca-cola, Fanta, Tab... Tots en fèiem col•lecció.
Recordo una caixa de fusta vermella on el meu germà hi guardava un tresor desitjat i prohibit: pólvora.
Recordo haver anat a l’aeroport del Prat a veure com s’enlairaven els avions.
Recordo quan al poble van obrir un Frankfurt.
Recordo haver passejat amb la meva mare per la Avenida de la Luz. Em feia mitja por.
Recordo la il•lusió que em va fer el regal d’una pilota de cuir Adidas tango de color taronja.
Recordo el primer dia que vaig anar al parvulari. El nen del costat em va dir que es deia Sirena. Independentment d’això, vaig sentir-me molt infeliç.
Recordo quan vaig preguntar el significat de la paraula propina.
Recordo els apassionants torneigs estiuencs de futbol sala a la pista del poble i, especialment, el joc del malaguanyat FH, el millor futbolista que he vist mai.
Recordo quan ens vam tornar bojos per l’astronomia i, en ple hivern, ens passàvem hores mirant el cel, abrigats fins les celles.
Recordo les cues al cine Montecarlo per veure La guerra de las galaxias.
Recordo haver-me’n anat a dormir tardíssim per acabar un llibre de Los Hollister.
Recordo un llibre d’escola on sortien dues fotos de Ramón y Cajal. El meu company de taula deia convençut: Aquest és en Ramón i aquest és en Cajal.
I no acabaria mai d’escriure records d’aquesta pàtria perduda.
>>Bloc de l'autor
Recordo l’aparició de les llaunes de refresc: Coca-cola, Fanta, Tab... Tots en fèiem col•lecció.
Recordo una caixa de fusta vermella on el meu germà hi guardava un tresor desitjat i prohibit: pólvora.
Recordo haver anat a l’aeroport del Prat a veure com s’enlairaven els avions.
Recordo quan al poble van obrir un Frankfurt.
Recordo haver passejat amb la meva mare per la Avenida de la Luz. Em feia mitja por.
Recordo la il•lusió que em va fer el regal d’una pilota de cuir Adidas tango de color taronja.
Recordo el primer dia que vaig anar al parvulari. El nen del costat em va dir que es deia Sirena. Independentment d’això, vaig sentir-me molt infeliç.
Recordo quan vaig preguntar el significat de la paraula propina.
Recordo els apassionants torneigs estiuencs de futbol sala a la pista del poble i, especialment, el joc del malaguanyat FH, el millor futbolista que he vist mai.
Recordo quan ens vam tornar bojos per l’astronomia i, en ple hivern, ens passàvem hores mirant el cel, abrigats fins les celles.
Recordo les cues al cine Montecarlo per veure La guerra de las galaxias.
Recordo haver-me’n anat a dormir tardíssim per acabar un llibre de Los Hollister.
Recordo un llibre d’escola on sortien dues fotos de Ramón y Cajal. El meu company de taula deia convençut: Aquest és en Ramón i aquest és en Cajal.
I no acabaria mai d’escriure records d’aquesta pàtria perduda.
>>Bloc de l'autor
Núria Cisa
Me’n recordo del dia que vaig saltar dos cops per sobre una foguera. Tenia 8 anys, va ser la meva primera revetlla.
Me’n recordo quan anàvem a la platja en el vell taxi del Secalló.
Me’n recordo que havíem d’esperar dues hores per banyar-nos, tres si havíem dinat.
Me’n recordo de les migdiades d’estiu, no es podia parlar, ni fer soroll; l’àvia i la mama, dormien; nosaltres llegíem.
Me’n recordo que poder vaig poder llegir durant tres estiu seguits El asesinato de Rogelio Ackroyd perquè, d’un any per altre, no recordava qui era l’assassí, les pàgines eren de paper bíblia, calia anar amb molta cura.
Me’n recordo que quan arribàvem a Roda, el primer que fèiem era anar a menjar ametllons, ens enfilàvem per la soca arrugada i els tiràvem a terra, després els trencàvem sobre el piló de les “fletxes” que hi havia a l’entrada del poble. Quan tornàvem cap a casa les mans ens feien olor de closca verda i tendre.
Me’n recordo que l’avi i jo vam estar tres estius bicicleta amunt i avall pel carrer de l’Estanc; jo, per aprendre a anar-hi; ell, per ensenyar-me’n.
Me’n recordo que fèiem festa grossa el dia que per berenar ens compraven un Danone a l’estanc.
Me’n recordo de les excursions que fèiem cada any al Cucurull i a la Pedrera.
Recordo l’endemà del dia que la meva germana gran va fer la revàlida, va anar tot el dia a la platja amb una amiga, blanques com dos glops de llet, al dia següent passejaven per casa cobertes amb draps xops de vinagre per calmar la pell envermellida.
Me’n recordo que gairebé totes les dones grans del poble, cap al tard, treien la cadira al carrer i feien nuba. Els dits, torts com sarments, volaven i es cargolaven amb el fil i el ganxet, jo m’ho mirava sorpresa i embadalida.
Recordo el meu primer, i últim, glop de cervesa, jugàvem a fet i amagar mentre els grans prenien la fresca al carrer; suava i tenia set, a les fosques vaig agafar un got pensant que hi havia aigua, era cervesa. Ecccssss!
Recordo que quan s’acabava l’estiu, l’estiu següent semblava tan lluny!
>>Bloc de l'autora
Me’n recordo quan anàvem a la platja en el vell taxi del Secalló.
Me’n recordo que havíem d’esperar dues hores per banyar-nos, tres si havíem dinat.
Me’n recordo de les migdiades d’estiu, no es podia parlar, ni fer soroll; l’àvia i la mama, dormien; nosaltres llegíem.
Me’n recordo que poder vaig poder llegir durant tres estiu seguits El asesinato de Rogelio Ackroyd perquè, d’un any per altre, no recordava qui era l’assassí, les pàgines eren de paper bíblia, calia anar amb molta cura.
Me’n recordo que quan arribàvem a Roda, el primer que fèiem era anar a menjar ametllons, ens enfilàvem per la soca arrugada i els tiràvem a terra, després els trencàvem sobre el piló de les “fletxes” que hi havia a l’entrada del poble. Quan tornàvem cap a casa les mans ens feien olor de closca verda i tendre.
Me’n recordo que l’avi i jo vam estar tres estius bicicleta amunt i avall pel carrer de l’Estanc; jo, per aprendre a anar-hi; ell, per ensenyar-me’n.
Me’n recordo que fèiem festa grossa el dia que per berenar ens compraven un Danone a l’estanc.
Me’n recordo de les excursions que fèiem cada any al Cucurull i a la Pedrera.
Recordo l’endemà del dia que la meva germana gran va fer la revàlida, va anar tot el dia a la platja amb una amiga, blanques com dos glops de llet, al dia següent passejaven per casa cobertes amb draps xops de vinagre per calmar la pell envermellida.
Me’n recordo que gairebé totes les dones grans del poble, cap al tard, treien la cadira al carrer i feien nuba. Els dits, torts com sarments, volaven i es cargolaven amb el fil i el ganxet, jo m’ho mirava sorpresa i embadalida.
Recordo el meu primer, i últim, glop de cervesa, jugàvem a fet i amagar mentre els grans prenien la fresca al carrer; suava i tenia set, a les fosques vaig agafar un got pensant que hi havia aigua, era cervesa. Ecccssss!
Recordo que quan s’acabava l’estiu, l’estiu següent semblava tan lluny!
>>Bloc de l'autora
dimarts, 22 de juny del 2010
Lluís Castells
Recordo la gran nevada a Barcelona l’any 62, amb el meu pare obrint camí amb una pala davant de casa meva.
Recordo els estudis de batxillerat a la cooperativa “La Vanguardia Obrera” al barri d’Horta.
Recordo el cine-fòrum al Centre Parroquial d’Horta Els Lluïsos, on vàrem conèixer el que ens estava prohibit i també la filosofia de taverna que ens hauria de permetre canviar el món i que practicàvem davant d’un cafè a l’Ateneu, al bar Quimet i al Foment hortenc a tocar de la Plaça Eivissa.
Recordo les primeres noies i tota la teoria que sabíem sobre l’amor lliure.
Recordo els darrers anys del franquisme quan amb disset anys portava en un maletí propaganda de la CNT, davant dels “grisos”.
Recordo les Manifestacions dels anys 76 i 77 a Sant Boi i al passeig de Gràcia de Barcelona.
També recordo la manifestació el dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch.
Recordo perfectament les mentides de la dreta i els incompliments de les esquerres.
Recordo les meves primeres revistes del “Popular Mechanics”, m’encantaven els seus esquemes i dibuixos.
Recordo que gràcies a aquesta revista i als “owners manual” de modelisme i electrònica vaig aprendre a llegir anglès i alemany.
Recordo el primer model d’avió que vaig construir quant era petit amb paper de seda i cartró, un “zero” japonès de la IIGM i a sobre volava perfectament.
Recordo també el primer model de vaixell que vaig fer, ja de més gran amb sistema de control per ràdio.
Recordo els meus viatges en moto amb una Bultaco metralla MKII, quan la indústria catalana del motor començava el seu declivi.
Recordo les vies del tramvia a la Plaça Eivissa i la pinya que vaig tenir amb una mobylette en passar-hi per sobre un dia de pluja.
Recordo també el somni de qualsevol jove aficionat de posseir una moto japonesa de 4 cilindres, no una Harley, Ducati o Benelli qualsevol.
Recordo que pensava que quan fos gran, molt gran, tindria una moto de “yayos”, una BMW. Ara encara no la tinc, ni ganes, continuo amb les japoneses.
Recordo els estudis de batxillerat a la cooperativa “La Vanguardia Obrera” al barri d’Horta.
Recordo el cine-fòrum al Centre Parroquial d’Horta Els Lluïsos, on vàrem conèixer el que ens estava prohibit i també la filosofia de taverna que ens hauria de permetre canviar el món i que practicàvem davant d’un cafè a l’Ateneu, al bar Quimet i al Foment hortenc a tocar de la Plaça Eivissa.
Recordo les primeres noies i tota la teoria que sabíem sobre l’amor lliure.
Recordo els darrers anys del franquisme quan amb disset anys portava en un maletí propaganda de la CNT, davant dels “grisos”.
Recordo les Manifestacions dels anys 76 i 77 a Sant Boi i al passeig de Gràcia de Barcelona.
També recordo la manifestació el dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch.
Recordo perfectament les mentides de la dreta i els incompliments de les esquerres.
Recordo les meves primeres revistes del “Popular Mechanics”, m’encantaven els seus esquemes i dibuixos.
Recordo que gràcies a aquesta revista i als “owners manual” de modelisme i electrònica vaig aprendre a llegir anglès i alemany.
Recordo el primer model d’avió que vaig construir quant era petit amb paper de seda i cartró, un “zero” japonès de la IIGM i a sobre volava perfectament.
Recordo també el primer model de vaixell que vaig fer, ja de més gran amb sistema de control per ràdio.
Recordo els meus viatges en moto amb una Bultaco metralla MKII, quan la indústria catalana del motor començava el seu declivi.
Recordo les vies del tramvia a la Plaça Eivissa i la pinya que vaig tenir amb una mobylette en passar-hi per sobre un dia de pluja.
Recordo també el somni de qualsevol jove aficionat de posseir una moto japonesa de 4 cilindres, no una Harley, Ducati o Benelli qualsevol.
Recordo que pensava que quan fos gran, molt gran, tindria una moto de “yayos”, una BMW. Ara encara no la tinc, ni ganes, continuo amb les japoneses.
dilluns, 21 de juny del 2010
Pineda Vaquer
Recordo la taronjada Masquefina. Era fastigosa.
Recordo quan va començar la Guerra del Golf. Era Sant Antoni i jo anava disfressada d'holandesa en una carretel•la. Portava una faldilla de ratlles, un barret d'holandesa i dues trenes.
Recordo que, un any, els Reis em van portar una planxa de joguina. Em vaig enfadar molt perquè no es podia endollar ni s'escalfava ni res.
Recordo cremar-me del sol cada estiu i estirar la pell morta amb la punta dels dits. M'agradava molt.
Recordo ballar el pas-doble amb mon pare pujada als seus peus. Txim-pum, txim-pum, txim-pum.
Recordo la por que em feia el Sagrat Cor que tenia ma padrina Maria damunt de la calaixera. Em pensava que em vigilava.
Recordo quan em van treure els carnots. Sense anestèsia.
Recordo que un dia vaig jugar a ofegar formigues al safareig de ca ma tieta Roseta. Aquella nit no vaig poder dormir dels remordiments.
Recordo quan es va trencar la Unió Soviètica. Em va fer molta ràbia perquè vaig haver d'aprendre'm el nom d'un munt de països i capitals noves.
Recordo fer figueretes damunt d'un matalàs d'escuma que hi havia al terra de ca mon tiet Salvador. Un dia vaig tornar i ja no hi era.
Recordo un any en què els mestres van fer vaga durant quasi tot el curs. Em vaig fer un tip de jugar al carrer, aquell hivern.
Recordo quan van obrir la biblioteca del meu poble. Mai havia vist tants llibres junts.
Recordo que el meu dentista portava bermudes i xancles, a l'estiu.
Recordo un dia que li vaig preguntar a la meva mare quants anys tenia. Em va dir que en tenia trenta-dos i vaig pensar que eren molts.
Recordo que mon padrí Ramon es posava unes pinces de la roba als camalls dels pantalons quan anava en bicicleta. Em feia molta vergonya.
Recordo que els meus cosins de Valls van ser dels primers de tenir un ordinador. Era un Amstrad i quan hi anava m'hi deixaven jugar.
Recordo tornar a casa damunt dels sacs d'avellanes que mon pare portava en un remolc. Era com la carrossa d'una princesa.
Recordo dibuixar els sols amb una cara somrient.
Recordo que mon iaio Josep amagava els Intervíus sota dels coixins del sofà.
>>Bloc de l'autora
Recordo quan va començar la Guerra del Golf. Era Sant Antoni i jo anava disfressada d'holandesa en una carretel•la. Portava una faldilla de ratlles, un barret d'holandesa i dues trenes.
Recordo que, un any, els Reis em van portar una planxa de joguina. Em vaig enfadar molt perquè no es podia endollar ni s'escalfava ni res.
Recordo cremar-me del sol cada estiu i estirar la pell morta amb la punta dels dits. M'agradava molt.
Recordo ballar el pas-doble amb mon pare pujada als seus peus. Txim-pum, txim-pum, txim-pum.
Recordo la por que em feia el Sagrat Cor que tenia ma padrina Maria damunt de la calaixera. Em pensava que em vigilava.
Recordo quan em van treure els carnots. Sense anestèsia.
Recordo que un dia vaig jugar a ofegar formigues al safareig de ca ma tieta Roseta. Aquella nit no vaig poder dormir dels remordiments.
Recordo quan es va trencar la Unió Soviètica. Em va fer molta ràbia perquè vaig haver d'aprendre'm el nom d'un munt de països i capitals noves.
Recordo fer figueretes damunt d'un matalàs d'escuma que hi havia al terra de ca mon tiet Salvador. Un dia vaig tornar i ja no hi era.
Recordo un any en què els mestres van fer vaga durant quasi tot el curs. Em vaig fer un tip de jugar al carrer, aquell hivern.
Recordo quan van obrir la biblioteca del meu poble. Mai havia vist tants llibres junts.
Recordo que el meu dentista portava bermudes i xancles, a l'estiu.
Recordo un dia que li vaig preguntar a la meva mare quants anys tenia. Em va dir que en tenia trenta-dos i vaig pensar que eren molts.
Recordo que mon padrí Ramon es posava unes pinces de la roba als camalls dels pantalons quan anava en bicicleta. Em feia molta vergonya.
Recordo que els meus cosins de Valls van ser dels primers de tenir un ordinador. Era un Amstrad i quan hi anava m'hi deixaven jugar.
Recordo tornar a casa damunt dels sacs d'avellanes que mon pare portava en un remolc. Era com la carrossa d'una princesa.
Recordo dibuixar els sols amb una cara somrient.
Recordo que mon iaio Josep amagava els Intervíus sota dels coixins del sofà.
>>Bloc de l'autora
Daniel Ruiz-Trillo
Me'n recordo del gaspatxo de la Maruja.
Me'n recordo de les garotes del meu padrí.
Me'n recordo de les amanides de la meva tieta.
Me'n recordo del viatge a Venècia.
Me'n recordo de la primera migdiada, el primer passeig, el primer petó, el primer títol del Barça i la primera borratxera.
Me'n recordo, de petit, voltant en bici pel poble.
Me'n recordo de les primeres classes.
Me'n recordo de les excursions amb els amics.
Me'n recordo de quan fullejava el diari a la platja.
Me'n recordo de la veu de l'avi.
>>Web de l'autor
Me'n recordo de les garotes del meu padrí.
Me'n recordo de les amanides de la meva tieta.
Me'n recordo del viatge a Venècia.
Me'n recordo de la primera migdiada, el primer passeig, el primer petó, el primer títol del Barça i la primera borratxera.
Me'n recordo, de petit, voltant en bici pel poble.
Me'n recordo de les primeres classes.
Me'n recordo de les excursions amb els amics.
Me'n recordo de quan fullejava el diari a la platja.
Me'n recordo de la veu de l'avi.
>>Web de l'autor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
