Carme Meix

Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.

Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.

Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.

Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.

I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.

Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.

Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.

I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.

Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.

Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.

Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.

Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava.

I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.

Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.

>>Bloc de l'autora